“Aquell equip tenia qualitat, i el pit i collons ve després”

Des de quan està vinculat al futbol sala?

Des del principi d’aquest esport al país. Vaig ser un dels que el va iniciar, als anys setanta i escaig. Vam començar al Prat de la Creu, en unes pistes a sota de la plaça del Poble. I ja veníem del Sant Ermengol i de les piscines d’Escaldes, on jugava el BC Andorra.

Era un bon jugador?

No, no. Era un més.

Com sorgeix la possibilitat de ser el primer seleccionador de futbol sala?

Em va tocar a mi per una sèrie de circumstàncies que ara no venen al cas. Em va nomenar Francesc Vila.

Pocs dies abans del primer partit, del qual fa uns dies se n’ha celebrat el vintè aniversari, va debutar a la selecció de futbol. Isidre Codina explicava que va tenir problemes per formar l’equip, vostè no va patir per això?

No. En aquell moment el futbol sala nacional ja estava jugant a Espanya i a un nivell alt. Teníem jugadors bregats, De la Rosa, Blázquez, Solà...

Què recorda d’aquell debut? De l’1-3 contra la potent Argentina?

Per a la gent que va participar era una il·lusió immensa, temps abans ni s’ho pensaven. Però Espanya organitzava aquell any el Mundial de futbol sala i vam contactar amb Argentina perquè vinguessin a jugar. I des d’aquí es van desplaçar a Múrcia. El resultat va ser el que va ser.

Deu n’hi do! 1-3 només.

El que volíem era jugar. Va ser un gran goig per a tota la gent que va participar poder tirar endavant aquell partit.

I no era un ‘marrón’ per començar, tota una Argentina?

No ho acabes de mesurar. Simplement havies d’afrontar el partit de la millor manera possible i vam poder formar un equip arreglat, que realment va donar la talla i molt bé.

Aquella era una selecció de pit i collons? O de qualitat?

Aquell equip tenia qualitat, i el pit i collons ve després.

Després d’uns anys i pel traspàs del malaurat Francesc Vila, vostè és elegit president de la Federació Andorrana de Futbol, amb què es queda d’aquells 8 anys?

Evidentment ser president comporta una responsabilitat molt i molt gran. Hi ha moments en què t’ho passes molt bé, però si haguéssim de posar-ho tot en una balança moments bons i dolents estarien a un mateix nivell.

Què li va quedar per fer?

Moltes coses. Igual que avui dia hi ha moltes coses a fer. El futbol no deixa mai de créixer.

Hi ha gent que enveja la federació de futbol per tots els diners que rep de la UEFA i de la FIFA.

És comprensible, però la federació belluga diners sempre en projectes i amb uns objectius. No per tenir-los al compte corrent.

Com és el Paco Amat aficionat?

Com un aficionat més, sempre en contacte amb la gent del futbol. No n’estic desconnectat.