“Évole fa preguntes sense importar-li qui té davant”

Des del primer programa que vam fer fins ara hi ha hagut un canvi brutal. De ser un programa d’humor on la ironia era el principal leitmotiv, ara s’ha convertit en un de molt seriós on no té lloc ni la ironia, ni l’humor.

Aquesta era la intenció?

No. De fet vam començar amb dos especials irònics per seguir la campanya electoral de Zapatero i Rajoy del 2008. Amb el temps hem anat evolucionant, vam saber detectar els canvis en els gustos i la temàtica que volia l’espectador, que també eren els nostres.

A la televisió actual tenen cabuda els programes denúncia.

Sí, nosaltres som la demostració. I no som l’únic programa que sobreviu en una televisió eminentment comercial. El que hem aconseguit és portar aquestes temàtiques a molta més audiència de la que tenen altres programes.

Sense Jordi Évole el seguiment de Salvados seria el mateix?

No, el Jordi Évole és un grandíssim comunicador i sap arribar molt bé a l’espectador. Empatitza amb ells. No oblidem que el Jordi sempre ha reivindicat que és un noi de barri com qualsevol de nosaltres i fa les preguntes que voldríem fer tots amb tota la naturalitat del món. Évole fa preguntes sense importar-li qui té davant.

Hi ha autocensura a ‘Salvados’?

No ens autocensurem. El Jordi fa les preguntes que tots ens fem però que a vegades alguns periodistes no s’atreveixen a fer. A Salvados si hem de fer preguntes incòmodes les fem.

Ha rebut pressions?

Pressions sempre n’hi ha, però als treballadors, a l’equip de l’Évole, no ens arriben. Hi ha dos tipus de pressió. Una, la trucada directa del directiu de la cadena i si n’hi ha no ens n’assabentem. L’altra, més mediàtica, articles d’opinió en resposta al programa.

Quin és el programa que més l’ha colpit aquests anys?

N’hem fet molts, i molts d’ells colpidors. De les dues darreres temporades seria el que vam fer a la República Democràtica del Congo sobre els efectes en dones i nens del control dels minerals que s’usen en els dispositius mòbils que t’encongia el cor. L’altre és Astral, sobre el drama dels refugiats. Són els més recents.

Impacten en la vida personal?

Salvant molt les distàncies és com ser un cirurgià. A vegades el pacient mor, però ell continua la seva vida. Nosaltres fem el mateix. Hi ha programes que t’arriben i estàs una temporada malament. De vegades costa mantenir la distància entre vida i feina.

Què li diria a un jove que vol ser periodista?

Que ho faci. Fa 20 anys ja deien que aquesta feina estava molt complicada i sempre he treballat.