“L'inuit és l'humà en estat pur: no sap què és mentir”

Per què estudiar els inuits?

El 1997 vaig llegir que resolien els conflictes interns, menys l’assassinat, improvisant cançons i poemes. Com una mena de duel cantant i guanyava el que havia suportat la burlesca de l’oponent. En cas d’empat, la comunitat decidia qui havia estat més original.

Una via ben pacífica.

Sí, em va sorprendre molt que un poble no recorregués a la violència física, sinó lingüística. Pensen que la llengua és l’únic instrument que s’esmola amb l’ús i em va impactar. I en acabar antropologia, malgrat tots els inconvenients que significa anar a l’Àrtic i no tenir referències, vaig anar-hi.

Hi va anar sol, entenc.

Sí, sense cap contacte. El 2002 vaig anar a Groenlàndia i vaig conviure amb una família que amb el temps es convertirien amb els meus pares adoptius.

Com es va introduir al cercle?

Vaig arribar a un poble i, tan panxo, vaig dir que volia conviure amb una família. Es van quedar parats, van fer trucades i en van trobar una disposada a acollir-me.

El primer contacte com va ser?

Dur. Perquè ells no estaven acostumats a tenir gent blanca a casa.

Què li va cridar l’atenció?

Que són els éssers humans en el seu estat més pur. És gent tan sana que no sap què és mentir, les paraules egoisme i guerra no existeixen al seu vocabulari. Estem davant dels darrers buf d’humanitat que li queda al planeta.

La comunitat és molt aïllada?

S’han sabut adaptar. Abans d’anar-hi havia llegit molt i se’ls presentava de manera molt romàntica, però al primer viatge aterro i veig un inuit conduint un trineu de gossos... i parlant pel mòbil! Llavors em vaig adonar que han aconseguit mantenir les tradicions amb una estratègia boníssima: lluitar contra l’home blanc usant les seves pròpies armes.

Què vol dir?

Aprenent el seu idioma (anglès, francès, danès i fins i tot alemany) i han decidit que una part dels inuits vagi a la universitat. Han entès que han de viure entre el món tradicional i el modern.

I com és una casa d’un inuit, per exemple?

Igual que qualsevol, amb tele de plasma i internet. Però quan creua la porta es converteix en autèntic caçador del gel, com fa 400 anys: això és el fascinant.

Què en pensen ells del fet que els estudiï?

Cap d’ells sap i que soc antropòleg. Saben que dono classes, escric llibres i estic interessat en la seva cultura i si s’ha d’anar a caçar, hi vaig... és ser un més. El que més em satisfà és que em consideren part de la família. Fins i tot a un gos [a la foto] li van posar el meu nom, no Francesc, sinó amb el que em coneixen allà.

Quin és?

Palante. Perquè el primer cop que vaig anar amb el trineu amb gossos se’m va acudir dir, com l’Spiri González, palante palante yepa yepa! i allò es va quedar! (riu).