“La improvisació és felicitat, no tenir por al que passarà”

Quan ensenya a improvisar, què és el més important?

La improvisació són tècniques per saber-te posar en una situació en la qual no has estat abans. Les bases són escoltar per saber què passa per poder integrar-ho al que et tocarà fer a tu. L’altra clau és que no pots rebutjar res del que diu l’antagonista, ho has d’integrar i solucionar-ho.

Properament farà un curs amb nens. Què treballaran?

És per a nens però els pares hi estan convidats i farem quelcom que tothom fa cada dia: saludar. Dir “hola” de mil maneres diferents: sense parlar i sense tocar-se, tocant i parlant, dir-li a algú que coneixes, a algú que et fa por...

Són tècniques que ens poden servir per al nostre dia a dia?

Sí. La improvisació no només millora un actor, és un punt clau i la vida està plena d’improvisacions. Qui fa classes al final no hi ha res que el faci posar vermell. La improvisació és felicitat, no tens por al que pugui passar perquè tens un as a la màniga.

De nen és la millor edat per aprendre-ho?

No crec que el fet de ser nen sigui millor que ser adult, però sí que en els nens veus molta evolució. En els grans no tant perquè som autocrítics i ens fa vergonya. Però els nens de seguida agafen confiança i fins i tot els has de frenar perquè proposen un munt de coses.

La vergonya i el sentit del ridícul sovint ens frenen. Es pot canviar?

Sí. La improvisació ajuda justament en això. Aprens a acceptar el problema en comptes d’anul·lar-lo. Molta gent es resisteix a incloure el factor sorpresa, però si l’inclous la reacció és més natural, és clau per als nens, per als adults, per al teatre i per a la vida.

Són tècniques que s’haurien de treballar també a l’escola?

Sí, perquè a més de ser una persona desinhibida t’ajuda a ser feliç. Amb la interpretació dones als nens l’oportunitat de viure altres vides, no només ser nen, alumne o fill de. Només construir el teu personatge ja et desperta, et desinhibeix. Es tracta que els nostres fills aprenguin a ser feliços, i el teatre ajuda.

També ha fet d’especialista de cinema. És perillós?

Són perilloses les persones que ho fan sense massa consciència perquè t’hi pots fer mal, però en general està tot molt coreografiat i el director et diu exactament on has de caure i com ho has de fer, per exemple. I ara ho tenim tot més regulat. Si m’he de tirar, em tiraré tres vegades i prou.

Li ha passat mai res?

A mi no, però un company es va matar. Allò va servir perquè els especialistes ens poséssim molt ferms en la manera de treballar.

No es pot tenir por.

Quan ets especialista no pots tenir por. Si tens por que ho faci un altre, perquè si t’entra por, no ho faràs i et sortirà malament i et faràs mal. Quan vaig ser mare em vaig adonar que tenia por i ho vaig deixar.