Jordi Nistal
“Hi ha ferides de la guerra civil que no s'han tancat”
Silencis incòmodes, víctimes oblidades. Aquest professor d'Història de l'Institut Joan Brudieu ha presentat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell el llibre ‘El camp de treball de la falç i el martell’, una recerca sobre el camp de presoners que hi va haver a Montferrer el 1938.
Hi ha gaires estudis sobre els camps de treball republicans?
A Catalunya hi ha pocs estudis sobre el tema i a la resta de l’Espanya republicana no hi ha res, al contrari del que succeeix amb els camps de treball de l’Espanya franquista, sobre els quals sí hi ha força bibliografia.
A què es deu aquesta manca de publicacions?
La República no ho va voler reconèixer mai, que hi havia camps de presoners; tot i que García Oliver, que era militant de la FAI, els va promoure quan va ser ministre de Justícia amb Largo Caballero. Aleshores tenien un propòsit rehabilitador, ben diferent del que van acabar sent quan el Partit Comunista es va fer càrrec de la seguretat interior.
No utilitzaven els camps amb fins propagandístics, com al bàndol contrari?
Cal entendre la situació el 1938, que és quan es va obrir el camp de Montferrer, el camp número 2, dels sis que hi va haver. La República encara cercava aliances; calia mostrar una determinada imatge de cara a l’exterior, i reconèixer l’existència de camps de treball els posava al mateix nivell que els franquistes.
Eren igual de brutals a un cantó i l’altre del front, vol dir?
Hi havia una normativa molt específica sobre els guàrdies dels camps que no es va arribar a aplicar mai. A la pràctica, eren controlats pel Servei d’Investigació Militar, depenent pel Partit Comunista, que feia i desfeia amb total impunitat. Pensi que als camps anaven a parar no tan sols presoners de guerra, sinó també comunistes acusats de dissidents, com ara la gent del POUM, a més d’anarquistes i presos comuns.
Com era la relació entre la població civil i els presoners als llocs on hi havia els camps?
Inexistent. Els presoners tenien prohibit rebre o enviar cartes i cap mena de contacte amb l’exterior, ni tan sols quan els duien a treballar fora. Els de Montferrer eren forçats per construir pistes de muntanya per arribar al front del Noguera Pallaresa.
On era exactament el camp?
No hi havia un únic recinte tancat, sinó que els presoners es distribuïen per diferents camps secundaris en funció del treball que havien de fer. Alguns van estar tancats a l’església de Montferrer.
Ha tingut cap problema amb els testimonis que ha cercat per reconstruir aquest episodi?
Cap ni un. He procurat en tot moment ser molt objectiu, però sí que t’adones que la guerra civil segueix sent un tema molt delicat de tractar perquè hi ha ferides que no s’han tancat encara.
Quin era el seu propòsit en fer aquesta recerca?
L’he fet perquè va succeir aquí. Quan vaig trobar la roca que es veu a la portada del llibre, amb la falç i el martell gravats, vaig començar a estirar del fil.
I heu arribat a cap conclusió sobre el que va succeir?
Si res demostra aquest llibre és que els camps de treball acaben sorgint a tot arreu on s’imposa una ideologia totalitària.