“He vist la mort a prop diverses vegades”

Sí. Només em vaig quedar a 100 metres del cim. Tinc una espineta clavada però no sé si donar el projecte per acabat.

No hi haurà un altre intent?

Mai tanco una porta, però... Jo escalo en solitari i intento fer rutes que no s’hagin repetit o que no repeteixi gaire gent. Busco fer vies que a banda d’escalar tinguin el seu costat d’aventura. Avui penso que amb internet s’està perdent l’essència. La gent vol tenir-ho tot superclar i a mi m’agrada trobar-me llocs que realment em facin pensar i veure com me les invento per pujar.

Com veu així el ‘boom’ de l’escalada? On hi ha una paret hi ha un escalador...

Acostumen a ser vies que ja estan fetes. A mi em semblen bé per entrenar, però no és el meu estil. Jo busco grans parets, com la que presento avui al cicle. La via més llarga del món, de 1.600 metres de paret vertical, a la glacera més gran del món, el Baltoro, al Pakistan, i fer-la en solitari, cosa que ningú ha fet. Més al·licients que aquests no n’hi pot haver.

Per què sempre en solitari?

És difícil trobar una parella amb la qual et puguis compenetrar. Faig escalades extremes i trobar algú que mengi com tu, es cansi a la mateixa hora o dormi les mateixes hores que tu és gairebé impossible. Si estas sol no discuteixes amb ningú, menges quan tens gana, dorms quan vols... en aquest sentit és més fàcil, però hi ha la contrapartida.

Quina és?

Quan vas sol ningú no t’ajudarà. Sempre dic que si escales sol el cap ha de funcionar el doble. Has de pensar el que penses tu i el

I arriscar menys?

Efectivament. I has de saber quan parar. La muntanya sempre hi serà però si em passa alguna cosa qui perd sap qui és, oi?

Ha vist la mort de prop?

Diverses vegades, sí. De fet, he estat un parell de cops a l’UVI i a la Patagònia vaig patir despreniments d’aquells de dir, aquí s’ha acabat tot, però me’n vaig sortint.

I val la pena tant de risc?

Un no és feliç fent el que vol, sinó estimant el que fa. I això m’ho estimo. És la meva vida. Ara bé, el dia que no gaudeixi em dedicaré a una altra cosa.

I la família què hi diu?

(Riu) No estan gaire contents del tot, especialment la mare.

Quin és el seu rècord d’estar penjat en una paret?

Trenta dies i vuit vaig estar pel mal temps dins d’una hamaca de 80 centímetres d’ample per un metre noranta de llarg. És el més dur que m’ha passat.

L’any 2014 va ser nominat al Piolet d’or, els Oscar del muntanyisme. Què va suposar per a vostè?

Un subidón molt gran. No me’l van donar, però estar entre els elegits em sembla astorador.