Càndida Majoral

“Als sis anys ja anava amb la mare a fer de trementinaire”

El 2 de febrer passat Càndida Majoral va fer cent anys. Des de la perruqueria de la filla, a Sant Julià de Lòria, fa memòria d’una infància i joventut al camp, fent de trementinaire i cuidant la família.

Càndida MajoralNúria Ventura Cardús

Creat:

Actualitzat:

Està contenta d’haver arribat als cent?

Prou! N’hi ha pocs que hi arribin. Em va fer molta il·lusió.

Com ho van celebrar?

Aquí, a la perruqueria. No hi cabia més gent. En van venir molts.

Com es troba de salut?

Molt bé. Fa dos anys em vaig trencar el fèmur, però ara no em fa mal res.

Què li agrada fer durant el dia?

Em llevo d’hora, a les 6, i durant el matí m’estic a casa. A la tarda vinc a la perruqueria, on ajudo escombrant. I fins a l’any passat vaig rentar caps.

A què es dedicava quan era jove?

Ui! Si en feia de feina, llavors. Cuidava del bestiar, del camp i era trementinaire, igual que la meva mare i tots els de casa. Vaig créixer a Cal Peret, a Cornellana [la Vansa i Fórnols, Alt Urgell].

Què recorda de l’època que feia de trementinaire?

Arreplegàvem herbes perquè la gent es pogués fer aigües. En veníem de tot tipus. També oli per curar el tifus, per fer pegats. Als sis anys ja anava amb la meva mare, que me n’ensenyava.

Li tocava anar gaire lluny a vendre?

Anàvem fins a les quinientes, tot a peu. A Arbúcies, Castellterçol, Breda... I dormíem a les cases de pagès.

Quan va venir a Andorra?

Tenia 26 anys, que és quan em vaig casar i de seguida vam venir a viure a Aubinyà.

Se’n recorda del dia que es va casar?

No. Em vaig casar a la Seu, però llavors era molt diferent d’ara.

La vida era més dura?

Sí. El meu marit, el Pere, s’havia de dedicar al contraban. Teníem un porquet i una ruca, que la fèiem pujar fins dalt la trenca d’Espanya, carregada amb els fardos.

Com és que van baixar a viure a Sant Julià?

Vam anar a treballar a la fàbrica Reig, fent cigarros.

Com es van conèixer amb el marit?

Del poble, de Cornellana. Vivia sota de casa.

Té records de la guerra civil?

Recordo un cop que vam convidar a sopar un grup de maquis.

Menjaven gaire?

N’eren molts i els vam fer unes truites, però a més, també es van menjar les patates del caldo que bullíem per al tocino.

Com s’ho ha fet per estar tan bé de salut?

No sempre he estat bé. Quan va néixer la meva filla vaig estar molt malalta. La llevadora no va treure la placenta i vaig estar cinquanta dies a la clínica. No sabien si me’n sortiria. Tenia tots els sants en devoció.

Té ganes de viure molts anys?

Ja sé que no viure gaire més anys, però mentre pugui anar fent, ja estic contenta.

tracking