“Ja no hi és aquell editor que era com un pare per a l'autor”

Hi ha certa crítica al cofoisme relatiu que es va viure a Barcelona arran dels Jocs Olímpics, però no és aquest el tema central de la novel·la. Amics per sempre és més una reflexió sobre la hipocresia a la nostra societat vista a través dels ulls del protagonista, un personatge que ha escapat de l’horror de la guerra dels Balcans.

Un supervivent, com a la majoria de les seves obres.

És un home que, sense voler-ho, es veu atrapat enmig del conflicte. Quan, després de nou mesos, troba la manera de marxar d’allà i aconsegueix arribar a Barcelona, es troba amb una gent que no vol saber res del que passa als Balcans, que prefereix mirar cap a un altre costat. La Barcelona olímpica, però, és només un escenari. En certa manera, es podria establir un paral·lelisme amb l’actual crisi dels refugiats.

Vostè també és un supervivent?

Fa trenta anys que em dedico a la literatura, i a més, escrivint en català: ja et dic jo que sí, que sóc un supervivent!

En aquests anys, però, ha gua-nyat molts premis.

Sí, però és dur anar-ho fiant tot a si guanyes un premi o no.

És per això que també es dedica a altres gèneres, com el teatre, la traducció o la crítica?

Crítica no n’he fet mai, perquè no seria ètic voler ser jutge i part alhora. Sí que he escrit alguns cops comentaris d’altres novel·les, però sempre dins d’uns marges molts clars: mai no parlaria d’algú que eventualment pogués ser competència meva.

Diu que el teatre és una espineta que té clavada, tot i que va començar com a autor teatral.

Ho dic perquè m’hauria agradat sortir-me’n, però no ha estat així. El teatre és un món d’egos molt forts i molt fràgils alhora, i jo no tinc el caràcter que cal per moure’s en aquest terreny.

Al cinema li ha anat més bé.

Ventura Pons ha adaptat tres novel·les meves al cinema. Jo només he col·laborat en un dels guions, però, tot i que ens entenem molt bé. Hi ha hagut altres propostes, però sovint costa molt que s’acabin concretant. Ara hi ha una productora holandesa interessada en Per un sac d’ossos.

El món literari encara es mou per capelletes o la crisi les ha acabat desmuntant?

La crisi ho ha desmuntat tot. Però alhora els darrers temps hi ha hagut molts canvis al sector editorial: hi ha hagut un canvi tecnològic molt gran i, simultàniament, han sorgit petits segells nous amb diversos criteris editorials.

Com és que ha canviat diferents cops d’editor?

Aquella figura de l’editor que era com un pare per a l’escriptor ja no existeix. Tanmateix, quan enllesteixo una novel·la sempre parlo primer amb qui ha editat l’anterior, i a partir d’aquí cadascú defensa el seu parer i els seus interessos. Ara he publicat amb Bromera, que és una gent seriosa i amb ganes de fer la feina ben feta