“El malalt crònic és qui millor pot cuidar de si mateix”

Es basa en l’intercanvi de coneixements i experiències d’un pacient expert amb altres malalts crònics. El pacient expert ha estat prèviament seleccionat i format amb material educatiu i condueix les sessions, que es fan durant 2 mesos i mig, i dins l’entorn de la mateixa comunitat on viu, amb un grup de 10-12 persones amb la mateixa malaltia crònica. Els professionals de la salut fan d’observadors, no intervenen.

La clau és compartir, doncs.

Sí, compartir vivències i experiències. Es tracta d’una activitat comunitària d’aprenentatge entre iguals, no pretenem que el pacient expert sigui un substitut del metge o infermera, o un professor. Pretenem que hi hagi un intercanvi de coneixement i experiències entre persones que estan passant per la mateixa situació per tal d’aprendre les unes de les altres.

Al final es tracta que tots els pacients esdevinguin experts?

Jo diria que més que en un pacient expert, en un pacient actiu, conscienciat sobre el problema de salut que té i sobre l’important que és cuidar-se bé, i cuidar-se a si mateix. Et poden donar molts consells els professionals de la salut, però les decisions les acabes prenent tu. Quan un és diagnosticat amb una malaltia crònica imagino que n’ha de prendre moltes.

Quines són les més importants?

La decisió més important és que tu ets la persona que millor pots cuidar de tu mateix. Qui conviu més hores amb la malaltia és el pacient. Els professionals de la salut l’acompanyem en la presa de decisions, però la decisió final la prenen les persones, com tot a la vida.

Quin ha de ser, doncs, el rol dels metges i infermeres?

Han de treballar amb la persona, ajudar-la a autoresponsabilitzar-se, ensenyar-li estratègies per autocuidar-se, empoderar-la, a nivell individual, i a nivell col­·lectiu, amb grups d’educació sa­nitària. Han de transmetre-li al pacient allò que serà millor per a ell, els hàbits per tenir una vida més saludable, i pactar-ho.

El paper de la família també és important.

Importantíssim, perquè la persona quan té un procés de malaltia crònica pateix un gran un canvi de vida. Compartir-ho amb la família, que l’acompanyi en aquest canvi, fer un procés conjunt d’adaptació a la malaltia, és molt beneficiós per als malalts crònics.

El més difícil és l’acceptació de la malaltia?

En tots els pacients veus el mateix quan els comuniques que tenen una malaltia crònica, diuen ‘perquè a mi’? El més difícil és prendre consciència i saber que si et cuides bé pots viure molts anys amb la malaltia.

De fet, cada vegada hi ha més malalts crònics.

Sí, ho hem de viure com un èxit de la medicina. Ara els malalts crònics viuen molts més anys, això és un èxit. Però perquè l’envelliment sigui saludable, ens hem de cuidar bé.