“No hi ha res més bonic que veure un infant content”

No. Els voluntaris anem sobretot a fer companyia a la gent que està a les habitacions o acompanyem els de salut mental a la terrassa o a la cafeteria perquè no hi poden anar sols. Després d’un temps vaig demanar si es feia alguna cosa amb nens i em van dir que no, així que vaig preparar un projecte i la direcció el va aprovar.

Què cal tenir present a l’hora de fer les visites?

Primer de tot has de tenir moltes ganes de fer-ho i si ets algú a qui no li agrada relacionar-se amb la gent no ho pots fer. Has de ser mínimament una persona oberta. Molta gent es pensa que és un sacrifici, però no. T’aporta més a tu que no el que tu pots aportar a la gent que vas a veure. Tant jo com els companys ho fem molt a gust. És molt diferent l’actuació amb els nens que amb els adults. Sí. En el cas dels nens es crea un ambient, no només per a ell, sinó també per a la família. Es genera alegria, és com si fos un parèntesi a l’estada a l’hospital. No saps com però t’ho passes bé i l’ambient és fantàstic.

És pallassa en el dia a dia?

No, de cap manera. Ni m’he dedicat mai al teatre. Quan ho veia per la televisió la trobava una idea genial, no hi ha res més bonic que un nen content. Per això em vaig crear el meu personatge, però només el faig aquí. M’agrada la broma, però res més.

Li va costar crear-se el perso­natge?

El vaig anar creant a poc a poc. Però, per exemple, abans d’entrar a l’habitació d’un adult no em costa, en canvi, sí que és veritat que abans d’entrar en una habitació amb un nen estic molt nerviosa. Em fa molt respecte. És més difícil que anar a veure un adult que amb el temps ja aprens a veure les situacions.

Suposo que si se senten acompanyats és més fàcil.

La normalitat és que arribis, parlis amb ells i el 90% de la gent s’obre. Però també hi ha a qui li costa més. Ara bé, si no ho fas un dia ho fas un altre. També sé que en funció de la persona faré una cosa o una altra. En funció de com els veig o de com són.

Cal saber-se sobreposar a situacions complicades.

Sí, però a vegades arribes i anímicament no estan bé. Parles amb ells i no saps com gires la truita i surts de l’habitació amb ells rient. Això és magnífic.

De què parlen?

Depèn. Si veig que algú té algun element del Barça o de futbol doncs els trec el tema. De fet jo no hi entenc gens, però em vaig començar a interessar pel Barça per un noi que hi havia ingressat. O comentar una telenovel·la que potser tu a casa no miraries. Intento trobar algun lligam.

Un cop a fora, la reconeixen o mantenen el contacte?

A vegades he trobat algunes mares que recorden la Ramoneta o hi ha gent amb qui es crea una relació especial. A mesura que els visites es crea un vincle.