“Solem ignorar l'aportació dels infants a la societat”

El faig servir des del 1990 i l’he emprat en aquest cas perquè un dibuix amb línies dures i l’ús del color negre s’adiu amb el que vull explicar. D’altra banda, els estàndards de les publicacions infantils no estan pensats per als nens sinó per respondre als prejudicis del que s’entén que els convé.

El nen amb una poma en lloc de cap recorda Magritte; amb quin propòsit?

Volia introduir cert grau de surrealisme, en contrast amb el rostre infantil que dibuixo, que és més dur. Volia que el lector tingués un element per agafar distància sobre la crueltat del cas i perquè pensi que li pot passar a tothom, perquè ell també podria ser un cap de poma.

En els dos anys que va dedicar a documentar-se sobre el tema, què el va colpir més de tot el que va trobar?

Vaig patir molt. Va ser un procés realment angoixant perquè t’adones que l’abast del problema és molt gros. Però el que em va semblar terrible és que a molts centres és un tema tabú. Amaguen el problema i posen el prestigi de l’escola per davant del desenvolupament afectiu de l’infant.

El plantejament del llibre és més propi d’un reportatge que d’un conte, per què?

És un recurs que ja havia fet servir a ‘El nen perdut’ i que va funcionar bé. En aquest cas, vaig assajar diverses maneres d’enfocar el relat i finalment vaig trobar que la millor opció era veure-ho com un reportatge sobre un dia en la vida d’una persona que pateix assetjament escolar.

És un conte per a adults més que no pas per a infants, doncs?

Els llibres que faig són per a gent de totes les edats. Els diferents nivells de lectura el fan útil per al treball de professors i educadors. Potser els més petits no copsaran el fons de la història, però se senten partícips, i aquest és un primer pas perquè rebutgin els comportaments violents i trobar una solució al problema.

Ha viscut de prop cap experiència d’assetjament escolar?

Em vaig trobar a una reunió de pares que una mare va denunciar que el seu fill patia assetjament i fins i tot la tutora va passar de tot. Va ser increïble. Estic convençut que si obres els ulls veuràs casos per tot arreu.

Les xarxes socials han aportat un afegit de crueltat?

Les xarxes socials poden ser una eina molt útil, però també poden esdevenir un instrument de tortura. Per sort, hem avançat en la manera d’entendre la convivència i actituds que abans es consideraven normals ara ens adonem que no ho són gens i que cal cor­regir-les.

Com a il·lustrador, per què va triar les publicacions infantils?

M’agrada la mainada. Són persones somiadores, molt afectives i molt receptives, i fan moltes aportacions importants a la societat, malgrat que les solem ignorar. La meva feina vol ser un reconeixement de tot el que ens donen.