“L'exigència era alta, però se'ns donava molta qualitat”

Com va acabar en aquesta primera promoció?

Jo ja tenia 35 anys i estava treballant d’auxiliar a diàlisi, tranquil·la i bé. Ves per on van obrir l’escola perquè hi havia una mancança molt gran d’infermeres. Jo treballava amb una infermera que se’n va anar per fer de directora, la Rosa Mari Mandicó. No volien deixar el servei sol i vaig dir, jo ja hi aniré l’any que ve, però no, em van matricular i endavant [riu]. Ens van seleccionar a 14 i vam acabar 7.

Una experiència diferent amb tan pocs alumnes...

Hi havia un nivell d’exigència molt alt. Havíem d’anar a fer pràctiques a Espanya i França, ens havien de reconèixer el que sabíem i si arreu del món feien 30 hores, nosaltres en fèiem 90 de tot. Eren classes particulars.

Què recorda de les pràctiques a l’estranger?

A tot arreu on anàvem reconeixien la nostra formació tan excel·lent, a part del tracte humà. A França, que eren molt tècnics, els va sobtar la part humana nostra.

Com va poder compatibilitzar els estudis amb la feina?

El SAAS ens va fer a la gent que treballàvem un contracte excepcional. A classe no hi podíem faltar, mai, i llavors treballàvem o un dissabte o un diumenge durant el curs i en vacances fèiem torn normal. Ens donaven un sou de 40.000 pessetes i en aquell temps la matrícula era gratuïta, ens van donar una beca i l’única cosa que ens van demanar era signar un contracte per treballar allà tres anys. Qui té la sort avui dia que l’esperin per treballar?

Tal com ho explica tot plegat devia ser especial.

L’escola és fenomenal, va ser molt estricta, a l’època no estàvem tan contentes perquè havíem de passar assignatures amb un notable. Hi havia un nivell d’exigència molt gran, però també se’ns donava molta qualitat.

Parlava abans d’aquest tarannà més humà...

Ens van ensenyar molt a empatitzar amb les persones.

Això també surt del mateix professional... com s’ensenya?

Ha d’haver-hi un fons però també es treballa bastant la relació d’ajuda a les assignatures, molts casos en què et fiques en una situació límit...

Mai s’ho havia plantejat ser infermera?

Vaig estar fora, vaig estudiar Químiques i en venir aquí vaig buscar una feina i a hemodiàlisi feien analítiques d’aigua i d’altres i allà vaig anar. Quan em van proposar anar a diàlisi vaig dir que no volia malalts, que patiria... Però m’hi vaig enganxar.

Com s’ho explica?

Em vaig anar aficionant i engrescant, però pensava, ja en tinc prou de ser auxiliar. I va venir una directora d’infermeria que es deia Enriqueta Pérez a fer una anàlisi de la situació i va entrevistar a tots els empleats del SAAS. “Com no et fa vergonya, amb la capacitat que tens, quedar-te només com a auxiliar”, em va dir, i em va tocar la fibra, però molt a dins.