“El que hem rebut dels nens que han vingut no té preu”

Les darreres setmanes he fet un seguit de xerrades a escoles i les he titulat precisament El poble oblidat. Fa 42 anys que viuen desplaçats de la seva terra i segueix sense haver-hi cap voluntat política per trobar una solució a la seva situació, ni per part de la comunitat internacional en general ni tampoc per part d’Espanya, que n’és la principal responsable perquè els va abandonar a la seva sort.

Ha viatjat als camps on viuen els refugiats sahrauís?

Fa 13 anys que hi vaig i cada cop, en arribar, el primer que et demanes és com pot passar això a només tres hores i mitja de vol des de Barcelona. Viuen en unes condicions molt difícils. Darrerament el govern algerià ha dut la xarxa elèctrica fins a alguns camps, però paradoxalment, això és el pitjor que els podia passar, perquè és una manera de “normalitzar” la situació. No sé si el jovent se’n cansarà de viure així, però entre els més grans veus molta desesperança.

Va ser arran d’un d’aquests viatges que va decidir acollir nens sahrauís a casa seva?

No. Van ser la meva dona i la meva filla, que després d’anar a una xerrada sobre el projecte Vacances en pau, en arribar a casa van proposar d’acollir un nen. Reconec que el primer que vaig pensar va ser que ja m’havien xafat les vacances, però va ser ben al contrari. Hem seguit acollint nens durant l’estiu i cada any estic més convençut que prendre aquella decisió va ser una gran sort. Ha estat molt enriquidor. El que hem rebut d’aquests nens no té preu.

Als nens que arriben per primer cop, se’ls fa difícil adaptar-se?

Al principi costa una mica superar la barrera de l’idioma, perquè fins als 11 anys no comencen a estudiar l’espanyol, però de seguida s’hi adapten i fins i tot n’hi ha que han marxat parlant un català molt correcte. Potser el que més els costa al principi és dormir sols, perquè estan acostumats a dormir amb altres membres de la família.

I què passa a l’hora de tornar?

En el moment del comiat sempre s’escapa alguna llàgrima, però tornen contents pel que han viscut i, sobretot, perquè saben que els esperen una família i uns amics que els estimen molt. Per a ells les relacions personals són molt importants. Molt més que per a nosaltres, que tenim una mentalitat més materialista. Un any vam portar la nena que teníem a casa a uns grans magatzems pensant que quedaria bocabadada en veure tantes coses, i l’únic que li va cridar l’atenció van ser les escales mecàniques. De la resta, no en necessitava res.

Les famílies que ja han acollit nens, quin balanç en fan?

La majoria solen repetir. Fins i tot un home gran em va comentar que li sabia greu no haver-se decidit abans. Jo els recomano que viatgin als camps sahrauís per entendre la seva situació, i perquè quan poses cares a un conflicte el veus d’una altra manera.