“En cinc o deu anys existirà la cura contra la diabetis”

Reclamem els drets de les persones afectades. També donem suport psicològic als malalts i als seus familiars i intentem donar els materials necessaris per seguir el tractament a aquelles persones que tenen dificultats.

El tractament és car?

Alguns, els més efectius com ara els mesuradors continus de la glucosa costen uns 120 euros mensuals, més els 60 de l’aparell. Qui té diners tant li fa, però hi ha molta gent que no es pot permetre aquestes despeses.

Amb quins problemes es pot trobar un diabètic en el seu dia a dia?

Per començar, amb tota mena de discriminacions laborals. Coneixem casos, i els hem portat a judici, de persones acomiadades dels llocs de feina després d’haver debutat.

Què vol dir ‘debutar’?

És la terminologia que s’utilitza quan a una persona se li detecta la diabetis. És un dia que no s’oblida mai, igual que quan et cases, que anys després segueixes sent capaç de dir moltes de les coses que van passar.

El futur és esperançador?

I tant, mantenim converses amb molts laboratoris i molts científics. En els últims deu anys s’ha avançat més que des del 1921, quan es va descobrir la insulina.

Vol dir que aviat es pot trobar la cura definitiva?

Crec que sí. El doctor Bernat Sòria, de la Universitat de Sevilla, n’està molt a prop i crec que en cinc o deu anys existirà la cura contra la diabetis. És una eminència i ha fet proves on es veu que ho ha aconseguit. El laboratori que patenti la cura es farà d’or igual que Bayer amb l’aspirina.

Quan i per què va començar a lluitar contra la diabetis?

Vaig començar el 1981, quan li van diagnosticar a un dels meus fills. Dels cinc que tinc, dos en tenen i des d’aleshores que no he parat de treballar. Vaig crear l’Associació de Diabètics de Sabadell, la de Manresa, Barcelona, Catalunya, Espanya i ara el món. Fa 36 anys que m’hi dedico.

A Andorra ja existeix una associació de diabètics.

Sí i el seu expresident, l’Eduard Reinoso, és molt amic meu i també un dels tres fundadors de l’Associació Mundial.

Ara vostè viu al país.

Estic en tràmits per aconseguir la residència. De dilluns a divendres estic a Canillo i el cap de setmana baixo a Sabadell. Aquí tinc dues coses que són fonamentals per a una organització com la nostra, unes comunicacions fantàstiques i llibertat política.

Les comunicacions són comprensibles, però per què la llibertat política?

Perquè no ens podem permetre tenir ideologia. Qualsevol persona amb diabetis mereix la nostra atenció i això no agrada a tothom. Sempre he rebut pressions per part dels governs de torn i aquí em trobo lliure.