“La clau és saber mantenir la passió per l'aventura”

Iker Pou: Ens dediquem a l’escalada des que tenim ús de raó. Els pares eren escaladors i anàvem amb ells a tot arreu. La primera escalada que vam fer al Pirineu, de ben petits, va ser la cara nord del Canigó. Per a nosaltres escalar en tota mena de parets és el més natural del món.

Eneko Pou: El més difícil és no repetir-se massa. Dediquem molt de temps a cercar informació de nous llocs, a estudiar els accessos a la paret, les possibles vies... Moltes vegades, l’escalada és la part més fàcil de tot plegat.

La clau per seguir endavant és anar cada cop més al límit?

E. P.: La clau és saber mantenir la passió per l’aventura. Aquesta és la nostra motivació. Quan ens sentim saturats ens retirem una temporada fins que la necessitat de viure l’aventura ens porta un altre cop a la muntanya.

I. P.: Com a escaladors professionals ens podríem haver dedicat a repetir vies ja obertes. Estaríem en una forma física òptima, però hauríem matat la part d’aventura que entenem que ha de tenir l’escalada.

Aquesta necessitat d’aventura és el que us va dur a obrir una via a un lloc tan inhòspit com l’Antàrtida?

I. P.: Perseguíem un somni. Ningú havia escalat encara el Serua Peak. Sabíem que era a l’Antàrtida però no sabíem exactament on. Vam salpar d’Usuaia i vam passar tres dies fent voltes per aquelles aigües fins que el vam localitzar. Però aleshores el problema va ser trobar un lloc per poder desembarcar. Va ser el colofó perfecte del projecte 7 parets, 7 continents.

E. P.: Quan surti aquesta entrevista serem camí del Perú amb un objectiu semblant. Volem obrir una via en una paret verge d’una muntanya al mig de la selva amazònica que només coneixem per una fotografia. No sabem si podrem arribar-hi, ni tampoc si la podrem escalar. L’aventura és total. I la incertesa també.

Quants cops, al mig d’una paret, heu pensat: “d’aquesta no ens en sortim”?

E. P.: Tant com això, no; però sí que hem viscut unes quantes situacions fotudes. Possiblement, moltes més de les que en som conscients.

I. P.: De tota manera, l’escalada no és un esport tan perillós com pot semblar de vegades, perquè els materials han evolucionat moltíssim. Avui dia és molt difícil que es trenqui una corda, per exemple. Fa 50 o 60 anys, era molt més perillós. La gent que s’hi dedicava eren realment molt bons, i s’hi arriscaven de debò.

Per cert, Pou no sona gaire basc, com a cognom?

E. P.: No gaire, és cert.

I. P.: Deu ser perquè l’avi era menorquí.