Tenir esperit crític, diferenciar-se de la massa, em sembla essencial i enriquidor. Les èpoques de la veritat absoluta o pensament únic –que dit de pas a alguns els agradaria instaurar– afortunadament han caducat. Nedar contracorrent pot descobrir-nos nous enfocaments, camins ocults entre els arbres. La riquesa està en la diversitat que tenim de veure les coses, els detalls, i les percepcions ens fan únics i diferents. La crítica és l’única via per avançar, millorar i progressar. El conformisme ens adorm i ens idiotitza. Les preguntes, les anàlisis i les discussions han fet des de sempre avançar, empènyer, continuar, descobrir. La crítica és bàsica per entre tots construir un lloc millor. No m’agraden els pilotes ni els vassalls, i valoro aquells que pensen diferent i saben fer-se escoltar des del respecte i la tolerància. Però també valoro molt, en aquesta època nostra, la valentia, la fortalesa de dir el que un pensa i sent però donant la cara, i no amagant-se darrere un anonimat o un nikname. Detesto els que fan de la covardia la seva bandera, intoxicant, criticant i manipulant des de l’anonimat amb mitges veritats o manipulacions burdes, i encara més els que els creuen i fan seguidisme sense adonar-se que estan sent utilitzats. Totes les opinions i crítiques són bones sempre que siguin respectuoses, però només em serveixen si porten nom i cara. Com en la guerra, és de covards i traïdors disparar per l’esquena sabent que el teu adversari no podrà respondre. La valentia és a pit descobert, ensenyant el cor i lluitant per uns ideals. Les crítiques perden tot el valor darrere l’anonimat, si som valents per dir, ho som per donar la cara, si no engrandirem la llista dels covards.