“Quan entrego un pastís és com si donés un fill”

Jo tinc sis fillols i pels seus aniversaris, en comptes de portar-los regals, que les mares ja estaven fartes d’anant-los acumulant, jo els feia el pastís. Vaig començar així, fent pastissos una mica elaborats. Em vaig anar enganxant i amb la meva millor amiga, la Meri, vam dir d’obrir un negoci d’això entre les dues.

I com va aprendre a fer pastissos?

Primer amb revistes, internet, i després vaig fer alguna formació als Estats Units. A base d’anar fent, i anar tirant.

I a base de molta paciència, suposo.

Sí, jo soc molt moguda i em va molt bé per tranquil·litzar-me. Perquè si estàs fent això no pots fer res més.

Parli’m del procés d’elaborar un pastís com els que fa vostè, amb formes.

És com si esculpís, vaig tallant amb un ganivet i vaig esculpint. Una cosa és el pastís rodó i una figura, que és el més fàcil i senzill. El que és difícil és fer d’un pa de pessic rectangular un cotxe, una maleta, una bossa de mà... Que quan ho veus no sàpigues si són de veritat o són un pastís. Això és molt xulo.

N’hi ha algun que hagi fet que recordi especialment?

Un dels primers que vaig fer, que em va agradar molt. A un arquitecte que la seva dona estava desesperada perquè no sabia què regalar-li, i al final va decidir fer-li un pastís. Li vaig demanar totes les fotografies del que havia fet com a arquitecte, i li vam fer amb galeta, moltes, fotos de petit, de quan va néixer, de quan va fer la comunió, amb els germans, amb els pares... i tots els projectes que havia fet en galeta. Li va fer molta il·lusió, es va posar a plorar i tot.

Entregar un pastís ha de ser molt emocionant, oi?

Sí, és molt xulo veure la cara de la persona quan li entregues. Nens que t’abracen, gent que plora...és una passada.

A molts després, però, els deu fer cosa menjar-se’ls.

Sí, i a mi també. Quan fem els minions, per exemple, quan els dono em fa molta pena, perquè porten molta feina i són moníssims. Quan els entrego, és com si donés un fill. I hi ha gent que no el tallen, que se’l guarden. Al Llovera, per exemple, vam fer-li el seu cotxe reproduït en miniatura, i no va deixar de cap manera que ningú tallés el pastís.

Abans deia que fer un pastís era com esculpir. Es considera artista?

Jo crec que això meu ha estat amb la pràctica, que m’hi he convertit.

Tothom, per tant, ho podria fer?

Penso que sí, però has de tenir molta pràctica, molt material. I has de passar moltes hores llegint llibres, estudiant...

Organitza molts tallers amb nens. Què els agrada més, fer dolços o menjar-se’ls?

Mentre en fan, en mengen. I s’embruten, els encanta posar-se xocolata per la cara, tirar-se-la...