Esclat de color verd

La vall de Viñales s’ha convertit en una aturada gairebé obligada per als qui recorren Cuba i arrenquen el periple a l’Havana. A l’agost, després de tres o quatre dies de calor sufocant a la capital, de recórrer els carrers de l’Havana vella o el Malecón acompanyats de centenars de turistes més i de sortejar els altres centenars d’autòctons que t’ofereixen taxi, restaurant o acompanyar-te a comprar uns cohibes, Viñales es converteix en una opció més que interessant, un pulmó després de l’estrès –amb matisos, que estem de vacances– d’una urbs que sigui com sigui és imprescindible patejar-se. A unes tres hores en cotxe (sigui llogat, bus o una de les moltes opcions de taxi col·lectiu) de l’Havana l’esclat de verd impressiona. Viñales també s’ha convertit en centre turístic, però. Una prova és la gran quantitat de cases que ofereixen habitacions als turistes, per la qual cosa no és gaire complicat trobar allotjament econòmic i tampoc alternatives d’excursions o bars i restaurants on acabar la jornada.

La particular forma de les seves muntanyes, els anomenats mogotes, és una de les característiques de la vall. Cims acabats en formes rodones que atorguen un toc especial al paisatge. També les seves coves. Una de les ofertes més esteses és recórrer els punts més emblemàtics de la zona, parc natural declarat patrimoni de la humanitat, a cavall. Les propostes inclouen visites a plantacions de tabac o cafè per veure-hi les formes tradicionals de conreu. La bici és una altra de les modalitats de transport, així com un autobús turístic que recorre els principals punts d’interès durant tota una jornada. Des de la més famosa i molt turística cova de l’Indio, amb passeig en barca inclòs pel riu subterrani que la travessa, fins a racons menys explorats com la de Palmarito malgrat que en arribar també haurem de pagar entrada: 2 cucs (al voltant de dos euros) perquè ens guiïn amb llanternes fins a la piscina natural del seu interior. Un bany que serà glòria si hi hem arribat caminant des de la carretera on ens ha deixat el bus (un passeig d’uns 40 minuts) sota el sol de justícia de primera hora de la tarda. Però valdrà la pena.

Recomanem

El muralde la prehistòria no és cap pintura rupestre però té el seu encant: és una gran il·lustració de colors vius sobre la pedra d’un cim que mostra l’evolució de la vida.