“Fotografio molts ulls i mans, és on hi ha la vida”

Va ser abans la fotografia o la teràpia?

Faig fotografies des dels 17 anys. La teràpia va venir després. Per vocació, entenent la motxilla que porto i la meva resiliència, vaig començar a pensar que podia ser terapeuta, volia ajudar els altres.

Com ajunta els seus dos mons?

Vaig entendre la fotografia com una eina per ajudar a fer una millor teràpia. Del mètode que he creat en dic L’orella del fotògraf.

En què consisteix la teràpia fotogràfica?

La fotografia serveix per acceptar la veritat. Tots ens pensem que tenim una imatge interior i exterior, però jo vull mostrar la imatge que veuen els altres. Jo no tinc la mateixa visió que tens tu de tu mateix, i amb la fotografia, jo et puc mostrar la meva. A partir d’aquí comencem a treballar amb la psicologia i les teràpies que jo aplico.

D’on surt la idea?

Jo vaig començar a fer-ho perquè era el que m’agradava. Fent recerca, vaig veure que al Canadà ja es feia i tenia èxit. Allà van sempre un pas per davant amb la psicologia i les teràpies alternatives.

Per què n’ha fet una exposició?

Per parlar de la fotografia terapèutica, per explicar el que és, i sobretot per ensenyar tot el que passa dins d’un centre geriàtric. He volgut donar tot el valor social a la fotografia amb aquesta exposició. El que passa és que quan una persona gran és dins d’un centre deixa d’existir per a la societat, i amb l’exposició donem visibilitat al problema.

Com reaccionen quan es veuen a les fotografies?

Quan els ensenyo les fotografies s’emocionen. Molts truquen de seguida a la família per dir-los-ho. Alguns m’abracen. He fet una petita exposició al centre i en parlen entre ells. Es tiren floretes, es miren a si mateixos i als altres, riuen, se n’alegren, els dona vida i ganes de tirar endavant.

Què expliquen les fotografies?

La vida. Vull captar la llum, la claror, la força. Fotografio molts ulls i moltes mans. Quan fem fotografies a nens petits anem als ulls i a les mans. És on hi ha la vida, on hi ha moviment, el més animat. Durant la resta de la vida ens les fem del cos. Al final, el que queda animat són un altre cop els ulls, les mans. Trobar la vida és molt important. Sí que hi ha malaltia, sí que hi ha dolor, però també hi ha vida. I hi ha molta vida.

El títol, ‘Ne me quitte pas’, ens transporta a Jacques Brel.

Sí. A l’exposició hi sonen de fons diferents versions de la cançó. També hi ha la literalitat de la frase: “no em deixis”. És un concepte que m’agrada. La gent gran diu ne me quitte pas a la família, i viceversa. I també hi ha aquest lligam amb els cuidadors. És un triangle on tothom és necessari per a la vida.