“No crec gaire en els dons innats, crec més en el treball”

L’exposició vol mostrar que tot s’aprèn si hi poses hores i esforç. No crec gaire en els dons innats, ni tampoc que els artistes siguin persones especials. Crec més en el treball. A banda que penso que si et dediques a les arts visuals tampoc no té sentit amagar el que fas a un magatzem perquè no ho vegi ningú.

Bé hi deu haver trobat alguna cosa especial quan ha triat aquest camí.

Sempre m’ha agradat l’art, però mai he estat de les primeres de la classe. De fet, de petita dibuixava fatal. Però quan va arribar l’hora d’escollir què volia estudiar vaig trobar que l’única opció que m’encaixava era el batxillerat artístic.

I és llavors que va descobrir què volia fer?

Tampoc no n’estava gaire segura. Més tard em vaig matricular a Belles Arts i molta gent em demanava: “i com et guanyaràs la vida?” Però no era això el que em preocupava. Senzillament volia saber més sobre l’art. Per sort, els meus pares em van deixar triar.

Exposa treballs tan diversos i fets amb tècniques tan diferents que costa trobar un fil discursiu.

El fil és la cronologia. Els treballs corresponen a diferents etapes del meu aprenentatge, des de l’inici fins al present. I hi ha també un sentit de crítica contra la pompositat amb què sovint es revesteix tot el que té a veure amb el món de l’art.

Potser sí que hi ha qui fa massa comèdia.

Penso que hi ha massa postureo al món de l’art. D’una banda hi ha els artistes conceptuals, molts dels quals tenen més habilitat com a oradors que com a artistes; i de l’altra hi ha els figuratius, que entenen l’art com al segle passat. Està tot molt encasellat i has de triar estar a dins o a fora. Suposo que és per això que molta gent prefereix anar al cinema o a un concert en lloc d’anar a una exposició.

I vostè ha triat quedar-se fora?

Vaig a la meva. Amb altres artistes de la Seu m’hi entenc prou bé. Sento que sí que encaixo en aquest món. Però tinc moments de tot. Amb Evolució també vull fer un punt i a part. Vull encetar un projecte de més abast, tot i que encara no l’he acabat de concretar. Del que estic segura és que seguiré creant perquè necessito fer-ho, és com la meva teràpia.

També promou un col·lectiu d’artistes a Rubió del Cantó.

No és cap col·lectiu, sinó una iniciativa perquè puguin exposar artistes de l’Alt Urgell i del Pallars. El cert és que ha tingut cert ressò, la qual cosa mostra que fer petites coses a espais diferents pot atreure gent que d’una altra manera potser no s’atansaria a l’art.