“La música l'has de sentir, i a poc a poc tot surt”

Vaig començar tard, als 18 anys. L’afició se’m va despertar mirant programes de televisió tipus Fama, i als 18 vaig estalviar i vaig marxar a Barcelona per formar-me.

El cuquet hi va ser sempre?

Sí, quan era petit ja feia coreografies amb els meus cosins.

Expliqui’m què és la dansa urbana.

És un estil que va començar al carrer, al voltant del hip hop, també és una cultura. Però hi ha diferents estils: waacking, vogue, sexy style... molts.

D’altres disciplines troba que els prenen seriosament?

Depèn de quina disciplina. Els que venen del clàssic sí que ho veuen com que no és ballar del tot. Però té una tècnica, tots els estils la tenen.

Vostè també és l’ànima de Trinity Company i instrueix grups per a la competició. En què consisteixen?

Els grups comencen a entrenar al setembre fins a l’abril, i a l’abril, maig, cada cap de setmana hi ha competicions per tot Catalunya entre les diferents escoles. Ara la companyia som 54, però anem creixent.

I de quines edats? Interessa bàsicament a la gent molt jove?

Comencem més o menys des dels 10 anys i sol anar dels 10 als 18, perquè normalment la gent als 18 marxa a estudiar fora i llavors és més complicat.

Essencialment a noies?

Aquí a Andorra està molt tancat el tema del ball amb els nens. A la companyia hi ha quatre nens, encara hi ha perjudicis, i a Barcelona és tot el contrari, hi ha moltíssims nois que ballen.

S’han de tenir qualitats? Ritme?

No, el ritme s’agafa, si tens ganes i motivació tot s’aconsegueix. La música l’has de sentir, i a poc a poc tot surt, no crec que hagis de tenir un do ni res, encara que hi ha gent que té més facilitat.

Té un estil preferit?

A mi el que més m’agrada és el dancehall i el comercial dance. El dancehall va néixer a Jamaica i és un estil que és més d’ondulacions, de cops de pit, malucs, i el comercial dance és per a música més comercial amb coreografies tipus video-clip, molt visuals, molt marcades i on pots ficar passos de diferents estils.

Deia que alguns programes de televisió li van fer veure que volia ser ballarí. S’ha plantejat mai presentar-se a càstings?

Vaig apuntar-me als càstings de Fama però al final m’enviaven a Eivissa a fer-los i ja no hi vaig poder anar.

Encara ho té en ment?

Sí, i tant. Per a un musical per exemple, és una experiència més que s’ha de viure com a ballarí.

Es guanya la vida amb el ball. Ha estat complicat?

Sí, ara sí, és difícil però a Andorra he tingut la sort. Però no em vull quedar estancat, marxo cada cap de setmana a fer formacions, t’has de reciclar per aportar coses noves als alumnes.