“A l'Equador som més lliures, a Andorra tot és feina i casa”

Sí, els primers que van venir a Andorra ho van fer pels volts del 2000. Els primers que van venir ho van fer en parella i a la gent que s’havia quedat li explicaven que aquí hi havia feina. En aquella època l’economia no estava malament, però alguns van decidir sortit per ajudar la família. A buscar un millor futur per a ells i per als fills.

Són tots de la mateixa zona de l’Equador?

No. No ens coneixíem abans d’ar­ribar a Andorra. Un cop aquí ens vam començar a conèixer i a reunir-nos. Som de diferents llocs, però la majoria de la costa.

I com es viu tan lluny de la costa en un país de muntanya?

Al començament va ser molt difícil. Estàvem acostumats a la costa i que sempre fos estiu. I, és clar, venir fins aquí, sempre tapats, va ser un canvi total. Però ens hem adaptat, ens hem acostumat i ara ja ens costa tornar a l’Equador.

Hi ha alguna professió que sigui la més comuna entre els membres de la seva comunitat?

Ara ja no. Però quan vam arribar necessitàvem la documentació i les primeres que vam venir ens dedicàvem a cuidar nens, persones grans i treballàvem a cases. Però ara, a poc a poc, ens hem diversificat. Som botigueres o cuineres. Els homes, que quan van arribar no sabien fer res, ara són cuiners. Tots vam aprendre i ens hem adaptat al país.

Els va costar adaptar-se a la singularitat del país?

Sempre és difícil adaptar-se, però ara mateix som una comunitat cohesionada i perfectament adaptada. Tenim els nostres fills aquí estudiant, nosaltres treballem i dia a dia tractem de superar-nos i seguir endavant.

Com els va rebre Andorra?

Sincerament, al començament ens va costar molt. Però el país ens va acollir molt bé. I nosaltres també ens vam esforçar per ser ben acollits. Estem molt agraïts perquè molta gent ens va acollir molt bé. I sabem que costa, perquè tu vens de fora.

És coneguda la comunitat?

Crec que ara sí. Gràcies a l’associació ens hem donat a conèixer força perquè la gent sàpiga quina és la nostra cultura. Fa sis anys que vam crear l’associació i seguim endavant lluitant. I per això venim cada any a la Fira d’Andor­ra la Vella. I també per dir als andorrans que si un dia han d’anar a l’Equador seran tan ben rebuts com ho vam ser nosaltres.

És complicat mantenir el sentiment de pertinença?

En el meu cas, jo tinc dos fills. Un havia nascut a l’Equador i li va costar adaptar-se, però ho va fer. El petit va néixer aquí i quan va a l’Equador no vol tornar a Andor­ra. Però és que és molt diferent. A l’Equador som més lliures, a Andorra tot és feina i casa.