“Amb una conversa ja sé si una persona farà un cim”

Vostè es coneix les muntanyes d’Andor­ra com el palmell de la mà.

Sí, les he freqüentat molt.

No les avorreix?

És una de les coses que té. Per exemple, els estanys dels Pessons els faig quinze vegades l’any. Però m’agrada igualment. Si canviés de lloc de treball és veritat que seria un incentiu tornar a descobrir la muntanya.

Què els agrada als estrangers de les muntanyes d’Andorra?

Troben que està molt ben senyalitzat, molt net i que està bastant cuidat. Potser troben a faltar infraestructures.

Hi està d’acord?

En determinats pàrquings amb afluència gran de gent com el de Sorteny, el de la Coma d’Arcalís o el de Grau Roig, sí. No pots esperar que hi hagi lavabos a tot arreu però a les excursions clàssiques hi hauria d’haver serveis.

Què tenim aquí que no hi ha a altres llocs?

Tot el que són accessos està molt bé. Pots arribar a tot arreu per car­retera i començar ja amb els esquís de muntanya posats. A altres llocs has de caminar dues hores.

Hi ha molts temeraris?

Se li ha perdut el respecte a la muntanya. La gent veu curses com l’Ultra Trail i es pensa que la muntanya és fàcil i va mal equipada. Et trobes gent amb vambes que no tenen ni sola de relleu. També és molt típic no portar roba adequada per si hi ha un canvi de temps o perdre’s per excés de confiança. I com que els rescats són gratuïts, truquen.

Vostè faria pagar?

Seria molt difícil de comprovar si ha estat una imprudència. Soc més partidari que la gent tingui una assegurança.

I no ho són tant, de fàcils, els cims, com es pensa la gent.

La majoria de pics d’Andorra, el 90%, tenen el seu camí fàcil per arribar a dalt. Hi ha tot tipus de nivells, des d’una passejada fins a pics amb trams d’escalada.

Recomana fer sempre el camí senyalitzat?

Depèn de l’ambició de cadascú. Avui en dia amb els mòbils et pots moure sol sense problema.

Què ha de tenir un bon guia?

Un amor molt gran a la munta­nya i esperit de lideratge.

Li passa molt que veu la gent i diu: “Aquests no m’arribaran”?

Ui, quan fa vint minuts que camino amb gent ja sé com tira. Per la manera de caminar i de respirar, per com va equipada... De vegades fins i tot amb una conversa sé si algú arribarà al cim.

Hi ha diferències per països?

I tant, hi ha una diferència abismal. En general als països del nord, com els alemanys, els noruecs o els suecs, la figura del guia es respecta més, són molt més disciplinats. Al sud et porten més la contrària. L’espanyol si pot et busca el punt feble.

La muntanya que li agrada més.

El pic d’Escobes, el pic de Pessons i el de Roca Entravessada.