“Un sastre cobra 3 i 4 vegades més que una modista”

A la família ja n’hi havia. La meva tieta tenia una acadèmia de tall i confecció a Sabadell i suposo que les estonetes de migdiada amb la meva àvia que recosia la roba, suposo que tot va influenciar.

I com va aprendre a cosir?

Vaig anar a Sabadell, a l’acadèmia, i allà vaig fer el tall i el professorat. I després vaig tornar a la Seu i vaig treballar de modista, en fàbriques... Vaig tenir un impàs de dos anys, l’únic temps que no he treballat en el món de la confecció, i després ja vaig posar el taller que aviat farà 19 anys.

Déu n’hi do. I què ha canviat en tot aquest temps? La gent continua fent-se roba a mida, o sobretot demana arranjaments?

La persona que s’havia fet roba a mida en continua fent, i el que sí que s’ha notat és la davallada de qui es comprava deu pantalons cada temporada i feia les vores, perquè no se’ls pot comprar als preus que se solen vendre. Aquesta persona no es vindrà a fer un vestit a mida, perquè ja només el teixit costa bastants diners. S’ha notat un canvi de client, per dir-ho d’alguna manera.

Està ben valorada la feina de modista?

Si no tens un renom, la modisteria som un dels gremis que més hem de lluitar. En el de sastre, la mateixa feina, els preus estan triplicats i quadruplicats. No és pel fet de ser dones, sinó perquè la feina de modisteria potser es valorava més als anys 50-60. En això hi té molt a veure tota la invasió de confecció que abans no existia. La compra fàcil del teixit, les peces fetes, tot això ho complica encara més.

Molts joves no saben ni cosir un botó. Què en pensa d’això?

Abans la feina de cosir la feia la dona, que es quedava a casa. De sobte ha començat a faltar aquesta generació de dones a casa, cal que algú ho faci, i han hagut d’anar-ho a buscar al carrer. Hi ha gent que va motivada als cursos per voler-ne aprendre i d’altres que ho volen fer per economitzar. També hi ha gent que ho confon amb les manualitats.

I no és el mateix.

No, la modisteria, els arranjaments, tenen un procés de desmuntatge, de pensar què i com ho volem fer, i tot això requereix més temps que una manualitat. Ara molta gent fa coses de manualitats en el món de l’agulla, i està molt bé, però no s’ha de confondre amb el que és la feina d’una modisteria i els arranjaments.

Als seus tallers també hi van homes, o cosir encara és vist com una activitat de dones?

A Andorra tot dones, de moment. A la Seu sí que hi he tingut homes, i en tinc algun. Vull pensar que això s’anirà diluint amb els anys, però han de passar molts anys.

Què és el que més li agrada de la seva feina?

Trobar-li sentit. Quan et venen a demanar un vestit de núvia, per exemple, que ara es fa molt fer-ho amb la roba del vestit de la mare, i quan li trobes sentit i veus que salten les llàgrimes, és molt gratificant.