“El pare amic és el pitjor que li pot passar a un adolescent”

És l’onzè any que fem grup de pares d’adolescents. Jo ja feia amb el comú d’Escaldes grups de pares de 0 a 3 anys. Es va veure que hi havia una necessitat d’ampliar-los als menors d’11 a 17 anys perquè l’adolescència és un moment de canvi i perquè els pares necessitaven acompanyament.

Quina és la finalitat dels grups?

Que els pares es tranquil·litzin perquè en general avui en dia tot­hom està més sol en l’educació dels fills. Abans hi havia la família extensa. Hi havia un saber que anava circulant i sabies més o menys com orientar-te. Avui en dia no només això no hi és, sinó que és al contrari, hi ha 2.000 especialistes i tècnics, internet i històries que et van dient què has de fer. I aquests camins que agafem a vegades són contradictoris els uns amb els altres.

Com són els adolescents?

L’adolescent sempre ha estat igual. Era igual fa 800 anys que ara. Del que es tracta és del mateix, que és que deixa de ser un nen però encara no és un adult.

Sempre ha estat el mateix?

Hi ha dues coses bàsiques que són iguals sempre per a l’adolescent. Una, la posició de deixar de ser nen per passar a ser adult, que implica conductes de separació del tipus no et faig cas o no vull saber res de tu amb relació als pares. I l’altra, la de buscar el seu rol sexual. Aquestes dues coses sempre hi han estat i hi seran.

Però n’hi deu haver que varien?

Sí, però varien per a tots en funció de l’època en la qual vivim. Ara estem en l’època del capitalisme més exacerbat, tots ho volem tot i ho volem ja. I això és en general, no només els adolescents, sinó també els adults. De vegades s’adjudica en els adolescents coses que són genèriques de l’època.

I davant d’aquesta situació, què preocupa els pares?

Una part vol saber com fer-ho perquè el seu fill li faci cas. L’adolescent per definició és trencador i prova de fumar, de beure, però són proves. Els pares aquests temes els treuen. I també el de les xarxes socials. Els pares s’han d’anar resituant entre donar llibertat i marcar uns límits.

I què s’ha de fer?

El més important que hem de fer davant dels pares d’adolescents és tranquil·litzar-los. Perquè tenim tendència a la part tràgica i a ensenyar només el dolent. I no és així. Un 90% dels adolescents passen la febre de l’adolescència intentant aconseguir més llibertat. L’adolescent que pot estar en risc és un tant per cent mínim.

Els pares ja no se’n recorden que també van ser adolescents?

Sovint molts pares dels que venen a les xerrades evoquen la seva adolescència. I està bé, perquè allò que els va passar a l’adolescència els pot anar bé. Però han d’assumir un rol diferent i seria dolent que no l’assumissin. El pare amic és el pitjor que li pot passar a un adolescent. Un adolescent necessita aquest límit i si un adult es posa en el paper de l’adolescent hem begut oli.