“El teatre infantil és una cura d'humilitat per als actors”

Fa una funció per a infants amb una obra que surt del que se sol entendre per teatre infantil.

M’ho diuen sovint, però penso que amb els nens es pot parlar de tot. Quan escric teatre sento que he de parlar d’allò que porto a dins i no em paro a pensar si estic escrivint per a infants o per a adults perquè he descobert que, al capdavall, els meus espectacles no tenen edat.

Vol dir que seria igual si fos una funció per a adults?

La major part, sí. He eliminat alguna escena que em semblava que podia ser una mica dura per als infants, però la història que explico seria la mateixa.

Però parlen d’èpoques i d’experiències que la gran majoria de nens no ha viscut.

Parlo de la biografia de la meva mare, que va viure una guerra i una postguerra molt dures i que va tenir 14 fills. És cert que han canviat moltes coses, però això no vol dir que els nens no puguin comprendre la història. Treballo molt amb escoles, i en els col·loquis que fem amb els nens després de la funció apareixen temes com les guerres que hi ha actualment al món, el respecte vers la gent gran, la relació que mantenim amb la gent que ja ens ha deixat... i també mostren curiositat pels discos de vinil i altres objectes comuns fins fa poc temps.

A l’obra combina registres i atmosferes molt diferents.

És un dels muntatges més complexos que he fet, tant per l’estructura com per la implicació emocional. Per sort, la meva mare va ser una gran col·leccionista de fotos i de vinils, i això m’ha permès estructurar la història en quatre grans blocs. I al final dels assajos vaig tenir l’ajuda de Joan Font, que va ser una injecció d’energia vital per enllestir l’obra.

Vostè ja havia treballat amb Comediants, i també amb Ur Teatro, dues escoles ben diferents.

Amb Comediants vaig treballar el 1992 a l’Expo de Sevilla. Aleshores feia teatre de carrer, que era l’escola que més m’interessava en aquell temps, i va ser llavors que vaig conèixer el Joan Font i vam fer molta amistat. Amb Ur vaig treballar més tard, amb Helena Pimenta com a directora. La manera d’enfocar el treball de la veu i del cos és molt interessant i encara avui m’és molt útil. He tingut la sort de trobar molts bons professors, la qual cosa m’ha servit per poder triar cap a on volia anar en cada moment.

I amb aquest bagatge, ha triat fer teatre per a infants, tot i que es considera un gènere menor.

La meva gran contradicció és que no m’agraden els lluentons dels grans teatres. Prefereixo espais petits, on el públic senti que vull estar amb ell. I treballar amb infants em suposa un creixement molt gran, perquè expressen el que senten sense embuts. És una cura d’humilitat per als actors.