“Costa acceptar que no puc canviar alguns costums”

El meu somni quan vaig acabar l’institut era treballar per una ONG i ajudar la meva comunitat. Vaig començar com a voluntària en un hospital per a nens.

Com va trobar l’ONG Infants del Món?

Vaig començar a treballar per Infants del Món l’any 2005, vaig entrar al seu centre i me’n vaig enamorar. Treballem des de Banteay Mean Chey, província fronterera amb Tailàndia.

Amb quins problemes es troben?

A Cambodja moltes nenes es casen joves, amb 13, 14 o 15 anys, i deixen d’estudiar. A la meva generació tan sols podien acabar l’institut els nois.

Com és el centre on treballen?

El centre on ens trobem és una llar composta de cinc hectàrees amb edificis. Tenim aules, instal·lacions per dormir, etcètera.

A quants nens atenen?

En total atenem 697 estudiants de cinc a dotze anys a través de diferents tipus de beques.

Diferents tipus de beques?

Sí. Tenim nens vivint al centre, que reben suport amb classes i material escolar, que venen a temps parcial i que tenen suport social.

És difícil exercir de professor allà?

Sí. Molts professors tenen over-booking de nens, els paguen molt poc i no poden ensenyar tot el que toca per curs.

Com ha evolucionat el projecte des del 2005?

Uff (riu). Al principi va costar molt. Teníem nens que deixaven de venir de cop i volta. Encara avui, alguns cops he de negociar amb les famílies perquè no treguin els alumnes de l’escola.

Els treuen de l’escola?

Sí. Com que estem al costat de la frontera amb Tailàndia, molta gent emigra per buscar feina amb unes condicions molt precàries. També hi ha tràfic sexual o pares que no volen que els fills estudiïn.

El Govern de Cambodja hi fa alguna cosa?

Podríem dir que no... Costa molt canviar els costums però intentem trobar les vies per treballar de manera conjunta. Ara hem començat a fer reunions.

Han començat a fer reunions?

Sí. El ministre d’Educació de Cambodja s’està començant a adonar que els canvis poden ser bons. Ara el govern comença a participar en reunions que fem amb altres ONG que treballen a la zona.

Què li genera més frustració en aquesta feina?

Costa acceptar que no puc canviar alguns costums, com la mentalitat dels pares que no volen portar els fills a l’escola.

Què li provoca més satisfacció després de tants anys?

És com un arbre que plantes i creix a poc a poc, ara veig el fruit. Els meus estudiants ara acaben els estudis i es graduen.