“Som com una família i qui ho prova queda meravellat”

Hem copiat una associació que existeix al cantó francès dels Pirineus des de fa 20 anys. Els guies de muntanya dedicaven un dia de la seva tasca professional a portar nens amb diversitat funcional d’excursió a l’alta muntanya. D’aquí va derivar una associació, amb el nom occità I arribarem, i nosaltres ens vam inspirar en aquesta per fer la d’Andorra. Amb l’impuls de membres del Rotary Club, que van posar els mitjans econòmics i jurídics, la vam crear aquí, al Principat.

Què fan a l’associació?

Ens hem concentrat en el que tenim aquí, a Andorra. Fem una gran sortida a la muntanya un cop l’any i dormim al refugi de Sorteny. I també fem sortides d’hivern, cinc, per fer esquiar aquestes persones amb cadires adaptades. I ara hem inclòs una sortida a la primavera que és mig cultural i mig de muntanya: una visita a les vinyes a Auvinyà.

Quantes persones es beneficien de l’activitat de l’entitat?

La sortida que fem a Sorteny som cent persones que dormin al refugi i d’aquestes entre 20 i 25 tenen diversitat funcional. Fem un programa per a les persones que no poden pujar a les cadira adaptades per portar-les a fer l’excursió pel parc i els llacs de Tristaina i un altre per a aquelles que sí que ho poden fer. Per a tothom fem activitats durant la tarda, la nit i al matí al refugi de Sorteny. I tenim previst fer noves activitats.

Les sortides d’esquí triomfen.

Sí, les fem a Arinsal, que és on tenen l’equipament adaptat. Tenim unes cadires amb les quals poden pujar als ginys i als usuaris els agrada tant que molts volen repetir. Tenim entre cinc i set usuaris a cada sortida que esquien i d’altres que no pugen a la cadira. Però, bé, alguns dels que el primer any no volien pujar per por després veuen com tornen entre rialles els que ho han fet i volen ells.

Com viuen les persones amb discapacitat funcional poder fer aquestes activitats?

És una passada. Hi ha qui no s’expressa i d’altres que criden però de veure que estan fent alguna cosa increïble per a ells. El retorn d’aquestes persones, cadascuna a la seva manera, és una passada. Hem tingut una persona que no s’expressava, que no deia res, i vam saber que s’ho passava de manera extraordinària per un sol gest. Pujant per un telecadira li volíem tapar la cara amb un mocador perquè feia vent i nevava i no va voler. Se’l treia tota l’estona per gaudir d’aquella sensació que era nova per a ell.

Què necessita l’associació?

Més voluntaris que vinguin a les sortides. Tenim famílies, banders, veterans del rugbi, gent a qui li agrada la muntanya, tota la representació de la societat civil. Som com una família i qui ho prova es queda meravellat. És una mena d’inclusió social. Venen nens, adolescents, persones que no tenen cap vincle amb la diversitat funcional i veuen que, tot i que funcionen de manera diferent, pensen diferent i el seu funcionament és diferent, ells són persones, com nosaltres.