“Les glaceres de Xile no tenen res a veure amb les d'aquí”

És com un viatge personal en el qual intento que la gent viatgi amb mi a la Patagònia i no solament això, sinó que pugui entendre què passa amb les glaceres, què són i en què repercuteixen. És una història d’una expedició enfocada a l’acció, a l’aventura i a l’escalada, també amb unes dosis de ciència que li donen un valor afegit.

D’on surt la seva passió per les glaceres?

He crescut als Pirineus, sempre hi he viatjat des de ben petit, i és aquí on vaig començar a veure les taques blanques que esquitxen la nostra serralada i d’alguna manera et fas preguntes. Per què hi són, per què tenim aquests paisatges... Arran d’això vaig decidir estudiar geografia a la Universitat del País Basc, a Vitòria. Allà vaig conèixer el meu company de professió Ibai Rico i el vaig començar a ajudar estudiant les glaceres dels Pirineus. A partir d’aquí vaig decidir fer un màster sobre glaceres i vaig marxar a Xile sol a fer-lo perquè les d’allà no tenen res a veure amb les que tenim aquí, als Pirineus.

Quan va sortir la idea de fer la pel·lícula?

Una vegada ja soc a Xile, fem expedicions científiques de caràcter aventurer. Arran d’això vam decidir que volíem fer una cosa entre els companys i vam presentar el projecte a National Geographic. Ens van donar una beca i el somni es va fer realitat.

Van tenir moments de dificultat durant l’expedició?

Sí. Al final s’ha de tenir en compte que la Patagònia és la Patagònia. El que no té l’altitud que pots tenir per exemple a l’Himàlaia t’ho donen les condicions meteorològiques i de ser en un lloc remot en el qual es necessita un compromís grupal perquè les possibilitats de rescat són mínimes. Ens va passar que va entrar un front de sobte des del Pacífic en plena travessia pel camp de gel Cloue, una tempesta en què un parell de membres del grup es van quedar atrapats i van ser moments d’incertesa.

Com és viure a la Patagònia?

És un lloc bastant aïllat. No té car­retera contínua des de la capital. Tot i que és cert que Punta Arenas és una ciutat bastant europea, diferent a la Xile indígena. També és una porta d’entrada a l’Antàrtida i hi ha molts grups d’investigació que hi van a través de la ciutat i es nota.

També és practicant assidu d’esquí de muntanya. Ha vingut mai a fer-ne al Principat?

Sí, fa molts anys, quan competia, pels volts del 2008, recordo haver disputat la Font Blanca a Arcalís. Per mi, Andorra és un encant.

Quin serà el seu proper repte?

Hem enviat un nou projecte a National Geographic semblant. Seria a la zona de Terra del Foc, però no ho tenim lligat.