“A la cançó tradicional hi ha una bella llibertat de criteri”

Molta gent es pensa que cantar bé o no és una mena de do innat, però no és així. Com tot, se n’ha d’aprendre, a cantar bé. Potser els que han crescut en un ambient musical i han pogut educar l’oïda ho tenen una mica més fàcil, però tothom en pot aprendre.

Un dels punts del programa del taller el tituleu ‘Canta còmode’. En què consisteix?

Canta còmode vol dir, senzillament, desinhibir-se i gaudir del plaer de cantar. No és imprescindible tenir coneixements previs de cant ni de solfeig per aprendre a cantar cançons tradicionals. El cant sempre ha estat present en la societat, ja sigui en el temps d’oci, com a acompanyament de molts treballs, o en els oficis religiosos; i malgrat que s’ha perdut força en els darrers temps, tots tenim una mena d’intuïció musical natural.

És el mateix cantar per un mateix que acompanyat? L’Arturo Gaya canta igual que Quico el Célio?

Segurament no, perquè el Quico és un personatge amb veu de gent d’edat, tot i que la tècnica pugui ser la mateixa. En general, és diferent cantar per a tu quan estàs sol que cantar per a algú altre, perquè aleshores entren en joc una sèrie de valors (vols agradar a qui t’escolta, transmetre-li determinades emocions...) que has de defensar amb la cançó.

Per cantar bé el repertori d’un determinat territori cal fer cas al que mana la tradició?

A la cançó tradicional hi ha una bella llibertat de criteri: més que normes, hi ha costums. Cantar bé un repertori no és qüestió de com col·loques la veu, sinó que només depèn de si desafines o no.

El 2015 va publicar ‘L’Ebre, un riu que fa pujada’, on parlava d’una identitat comuna als pobles riberencs. Què conforma aquesta identitat?

Al llibre explicava que quan arribes a Reinosa i dius que ets de Tortosa de seguida t’acullen amb molta cordialitat. Els rius sempre són vies de transmissió de coneixements i d’intercanvis culturals, i així es van creant vincles d’unió entre la gent, encara que el territori estigui dividit en diferents administracions. De tota manera, les identitats van evolucionant amb el pas del temps, i és molt saludable que sigui així. Potser els músics som més sensibles a entendre-ho perquè creiem en la capacitat de millorar el món a través de la música.

Afirma que mai s’ha plantejat on vol arribar. Què el motiva, doncs, per seguir fent música?

El meu repte és ajudar a millorar la societat des de les meves possibilitats. Com Pete Seeger, un idealista que lluitava amb la seva música per un món millor. Vull continuar caminant cada dia, però no vull arribar enlloc.