“Hem de ser conscients cada dia del fet d'estar vius”

Vaig tenir càncer per primer cop amb 20 anys, però vaig curar-me. Als 7 anys vaig tenir una recaiguda i per sort vaig tornar a recuperar-me. El càncer no m’ha canviat la vida, l’he canviat jo. Com és possible? Al final es tracta d’allò que decideixes fer amb les coses que et succeeixen. En aquest sentit, et pots quedar amb la versió optimista o la pessimista. Jo he decidit escollir l’optimista i la possibilitat que m’ha donat la vida de canviar les coses.

Que se sent al ser una referent en la superació del càncer?

La veritat és que sento que soc una privilegiada per haver pogut curar-me en dues ocasions. Quant a ser una referent, sincerament, sento una gran responsabilitat quan puc ser l’exemple a seguir per a moltes persones.

Encara és un estigma tenir càncer?

Les coses han canviat molt des del 1995 fins avui dia. En aquell moment, no es podia ni dir la paraula càncer, fins i tot hi havia qui no et donava la mà per si eres contagiós. En canvi, ara pots tenir una conversa sobre el tema a qualsevol lloc públic i no passa res. No obstant això, encara continua existint aquest estigma. Hi ha gent que oculta que té càncer per por a perdre el treball, per exemple.

Quin paper juga la ment en la curació d’aquesta malaltia?

El càncer no és una única malaltia, sinó que en són dues, la física i la psicològica, i t’has de curar d’ambdues. S’ha de ser fort per enfrontar-se a la nova realitat després de la malaltia, hi ha tot un seguit de canvis que s’han d’assumir. En el meu cas, jo tenia uns somnis i la vida va portar-me per un altre camí. Tot i així, al final he aconseguit que em surtin els comptes de la felicitat.

Què li recomanes a qui és diagnosticat de càncer?

Un bon diagnòstic i un bon equip mèdic. A partir d’aquí jo sempre dic que durant el càncer hi ha vida. Per què sempre que ens succeeix alguna cosa negativa ens ho prenem com un parèntesi? Sempre diuen que hi ha vida després del càncer, però s’ha de viure mentre tens la malaltia. El dolor és el mateix a casa o al parc amb els amics. Hem de ser conscients cada dia del fet d’estar vius.

Què et sembla poder visitar el Principat?

Estic encantada. Com pot ser que encara no conegui Andorra? (Riu). Em fa molta il·lusió explicar la meva experiència a aquesta xer­rada. Aconseguir motivar una persona perquè canviï la seva vida és una alegria. He de recordar l’últim projecte de la Fundació, l’Escola de Supervivents, en què volem fer notícia la gent que es cura i no, com es fa sempre, la que es mor. Animo els supervivents d’Andorra a posar-se en contacte amb nosaltres!