“De Corea del Nord, n'acabes veient el que ells volen”

L’obsessió que tenen els ciutadans per donar una imatge de grandesa dels seus líders i la convicció que tenen. Veuen les coses d’una manera que des dels ulls d’un occidental es fa impossible de creure. Per exemple, explicaven que el pare de la pàtria va ser capaç d’escriure 10.000 llibres durant la seva vida o que el dia que va morir, la seva imatge va sortir reflectida al cel. Això ens ho explicaven com una veritat suprema i que ningú la podia negar.

Recomanaria anar-hi?

Sí. S’hi ha d’anar abans que tot això canviï, perquè és una realitat totalment diferent a qualsevol lloc. La llàstima és que no es pugui fer pel teu compte i arribar a tot arreu. Al final acabes veient el que ells volen que vegis.

Què el va motivar a fer aquest reportatge?

El fet de saber. Per sort ja havíem estat en una pila de països macos i aquest sabíem que no ho era, però sí diferent. Pel fet de veure si realment tot el que s’explicava a Occident es reflectia com a veritat. Tu marxes amb una imatge que no saps si és la vertadera però veus coses que criden l’atenció, com ara que tothom vagi vestit exactament igual. És interessant veure-ho, no per ser una cultura diferent, sinó per la repressió que es veu.

Aquest és el principal atractiu de Corea del Nord?

És un d’ells, però m’hauria agradat visitar-lo pel meu compte. De fet, al quart dia vam fer un intent. Vam anar a fer una volta per les rodalies de l’hotel on estàvem. Ja ens havien advertit que no podíem sortir a partir de les set de la tarda. Nosaltres vam estar fent una volta durant 10 minuts per fer fotografies per allà. Al dia següent ens van reunir a tots i ens van dir que sabien que hi havia tres persones que s’havien escapat de l’hotel i que si es tornava a repetir una situació com aquesta tot el grup seria expulsat del país.

A què es refereix pels “països que no existeixen”?

Ens crida l’atenció que sembla que els països que existeixen siguin els que formen part de l’ONU. S’ha de saber que n’hi ha molts més al món, i fins i tot a Europa. Molts venen de l’ex-Unió Soviètica i hem pogut visitar-ne algun, com ara Transnístria o Nagorno-Karabaj.

Vostè, que ha viatjat a més de cent països, se’n podria quedar amb un només?

No, impossible. Sí que em quedo amb zones. La que més m’atrau és el sud-est asiàtic. És on hi ha els paisatges més impressionants, la gent més amable, el menjar i sobretot que són països fàcils per viatjar i econòmics. Però en canvi, un dels països que més m’ha sorprès és Iran. Està reconegut com un dels de l’eix del mal i et trobes amb una gent hospitalària i amable com en pràcticament cap lloc hem trobat.

Quin és el proper lloc on té pensat anar?

A l’estiu anirem a Birmània i a Bielorússia. Amb aquest només ens faltarà un país d’Europa per visitar: Xipre.