“La Camille sabia què passava i ho volia explicar”

L’objectiu és que continuem parlant de la Camille i de promoure el treball a través d’aquests actes i seguir ajudant la població de zones com el Sudan i l’Àfrica central. També volem ajudar els fotoperiodistes, i per això hem creat un premi Camille Lepage, que es dona cada any.

Per què va decidir recopilar tots els treballs i fotos que la seva filla va fer quan era a l’Àfrica?

Ho vam fer per respecte a la Camille. No podíem deixar un treball tan ric com aquest en un armari. Va ser complicat recuperar algunes dades d’alguns discs que estaven malmesos i la idea era salvaguardar-ho tot per poder-ho recopilar.

Quan va recuperar les fotos i els textos dels discs durs, va notar que la Camille li explicava tot el que vivia?

La Camille no ho explicava tot. Ella ens enviava fotos i publicacions i em demanava què en pensava, però com que jo no soc fotògrafa no ho podia jutjar amb prou criteri. Sí que podia dir-li si m’agradava o no. El que he pogut veure a través de les fotografies que ens feia arribar és el seu fort compromís i una qualitat excepcional, però encara no les he pogut veure totes.

Quantes fotos han recuperat?

Unes 30.000.

Van publicar el llibre ‘Pure colère’. El títol fa referència al que li va passar a la Camille?

No, no té res a veure amb el que li va passar. Quan s’ha d’escriure un llibre és difícil trobar una foto de portada que s’escaigui sense que sigui ni violenta ni carregada. I el títol és difícil. La colère és la còlera interior de la Camille, que intentava explicar què és el que passava. Intentava dir que ens moguéssim perquè hi havia gent innocent que patia i que vivia en males condicions. La seva còlera era l’expressió i la voluntat de mostrar això.

Què li va dir a la Camille quan li va comunicar que volia cobrir zones en guerra?

Vam parlar molt sobre aquest tema i vaig intentar comprendre el seu compromís. Era veritablement el que ella volia fer perquè sabia què és el que succeïa i ho volia explicar.

Quan fa conferències a joves, què els diu als alumnes que volen ser fotoperiodistes en zones de guerra?

El que els dic als joves és que un projecte com aquest s’ha de treballar i s’ha d’estar preparat físicament i psicològicament perquè marxes sol i carregues tot el pes a les teves espatlles. També has de conèixer bé la teva professió, has de saber fer contactes, i en aquestes zones no t’esperen amb els braços oberts. Crec que començar en països de conflicte no és una bona solució i penso que hi ha altres reportatges que es poden fer que poden ser menys violents.