“Cavallers n'hi havia pocs, la tropa era pagesos i servents”

Ja fa una colla d’anys que vinc a passar els estius a la vall de la Vansa, i en jubilar-me i tenir més temps vaig mirar de recopilar informació sobre la història de la vall i em vaig adonar que hi havia ben poca cosa publicada. Tot i així, vaig començar a aplegar dades a diferents arxius i parlant amb gent de la vall i altres historiadors, vaig fer una primera xerrada sobre les esglésies romàniques de la vall. En acabar, un veí em va dir: “ara us haureu d’ocupar dels castells”. I això vaig fer.

Al llibre localitzeu fins a tretze castells a la vall. Quines fonts heu consultat?

Tenim la sort que en Cebrià Baraut va deixar escrita a la revista Urgellia la informació disponible fins al segle XIII relacionada amb la vall. I per a èpoques posteriors al 1200, una de les fonts principals ha estat la historiografia de la baronia de Pinós, que formava part del comtat de Cerdanya, i a la qual va pertànyer el castell de Josa fins a final del segle XIV.

En catalogar els castells heu inclòs torres de guaita o altres tipus de fortificacions?

Si hi va haver torres de guaita a la vall, no hi ha constància documental ni se n’han trobat restes. Les fortificacions ressenyades al llibre són totes castells, relativament petits, aixecats per controlar i defensar els passos d’accés a la vall, com es veu molt bé per la seva distribució geogràfica.

Quina guarnició armada podia albergar cada castell?

Si fa no fa, mitja dotzena de cavallers. Cal pensar, però, que els enfrontaments armats en aquella època eren molt diferents de com els podem entendre ara. Mantenir un cavaller era molt car, de manera que n’hi havia ben pocs a cada feu i el gruix de la tropa era gent corrent, reclutada entre la pagesia i els servents.

Fins quan mantenen l’hegemonia al territori, aquests castells?

Amb la conquesta d’Agramunt, a final del segle XI, el comte d’Urgell s’interessa cada cop més per les terres de la plana i s’oblida de la muntanya. Però és sobretot a partir del segle XIV que hi ha un canvi important en la manera d’entendre la guerra, i la cavalleria comença a perdre importància com a força de xoc, i els castells es van abandonant i es van enrunant, tret d’algun que es converteix en casa pairal.

Com a economista, li ha costat adaptar-se a una metodologia de treball tan diferent com requereix la tasca d’historiador?

És cert que després de tants anys de professió la mirada de l’economista sempre acaba sortint per un lloc o altre i t’acabes fent preguntes com “això qui ho paga?”, “d’on surten els recursos?” o “perquè en aquell moment?”...

I té cap resposta?

La meva hipòtesi és que l’auge de la vall va arribar amb la introducció d’eines de ferro en les tasques del camp, la qual cosa va generar excedents en les collites i, consegüentment, calia veure qui se’n beneficia, d’aquest excedent.