Laia Martín Castillejo
“M'agradaria tenir un equip de noies, com tenen els nois”
Apassionada de l’atletisme des dels cinc anys. Les dues darreres edicions de la Cursa popular Illa Carlemany ha registrat el millor temps de totes les participants i per seguir creixent reclama un grup per tenir competència
“M'agradaria tenir un equip de noies, com tenen els nois”
Amb només 14 anys en fa dos de seguits que obtens el millor temps de totes les participants de la Cursa popular Illa Carlemany.
Sí, sí. Des del tercer any que se celebra [la passada va ser la novena edició] que hi participo i degut als canvis en els recorreguts, entre d’altres, no puc participar a la categoria absoluta, sinó a la de les corredores nascudes entre el 2004 i el 2005.
Sense cap mena de dubte tens un idil·li important amb aquesta cita.
La veritat és que no és gaire difícil, ara bé, creia que la d’enguany seria un pèl més feixuga amb les modificacions en el traçat, ja que hi havia més pujada.
Com creus que s’explica que amb només 14 anys passis per sobre d’aquelles que acumulen tants anys?
Estic molt contenta, ja que sempre m’hi he dedicat amb moltíssima il·lusió i, sobretot, superar la Sílvia Felipo ja són paraules majors. Més que res, perquè és una atleta forta del país.
Quan vas començar en el món de l’atletisme?
Als cinc anys, aproximadament. Tot va venir per la meva tieta, la Iolanda Castillejo, que era força bona i algun dia em convidava a entrenar. A partir d’aleshores amb set anys vaig fer la Cursa de la dona i de l’absoluta vaig quedar en quarta posició.
El que es coneix com apuntar maneres...
Els vaig comentar als pares que volia créixer en aquest terreny i amb el pas de les sessions d’entrenament evolucionava i millorava, fins que dos anys enrere em vaig adjudicar una marca per formar part del Campionat de Catalunya.
Tens ben clares les idees i els objectius, així que segur que al darrere hi ha competitivitat.
Per exemple, la gent diu que les curses populars no te les has d’agafar competitivament, però arriba un punt que com estic tan mentalitzada a córrer no puc prendre-me-les sense competir. Gaudeixo competint i si sé que puc guanyar no surto lenta. És com una obligació.
Com veus l’atletisme a Andorra?
No hi ha gaire afició i, per tant, en la meva categoria normalment estic sola [sub-16]. Dissabte passat vaig disputar una competició de mil metres i hi havia solament una nena més que va fer més d’un minut més que jo i, és clar, no puc lluitar amb ella.
És a dir, que en l’aspecte femení hi ha feina de promoció?
M’agradaria tenir un equip de noies, com tenen els nois. Els entrenaments moltes vegades els faig sola o amb els companys.
Què et proposes per al futur?
El que tinc més present és anar als Jocs dels Petits Estats d’Andorra del 2021 a la prova dels 3.000 obstacles.