“Un món on res no canvia és més còmode d'explicar”

Fa de mal comparar. En aquell moment no pensava que publicaria res més; tan sols volia fer un recull de llegendes perquè no es perdessin i em va semblar que dins un relat curt arribarien millor al lector. Potser el que podria dir és que alguna cosa sí que n’he après, de l’ofici d’escriure.

Quina relació té amb les seves obres: amable, hostil..?

No, hostil no. Les vaig rellegint, per dos motius: perquè de tant en tant em demanen que parli d’algun llibre en concret (per exemple, Què farem, què direm?, del 1989, segueix molt viu a les escoles), i, d’altra banda, per no repetir-me.

N’hi ha que cerquen la repetició d’un personatge o d’un escenari com un recurs literari més.

Pot funcionar com a recurs, en tot cas, si és dins del món de ficció que has creat. Però això també condueix a cert acomodament, i jo prefereixo fer un viatge diferent amb cada nova història.

Tanmateix, torna sovint als escenaris del Pallars.

Sí, però no pas per comoditat, sinó per la il·lusió de retrobar personatges i reviure situacions de les quals encara no he parlat.

Quina sensació li provoca el despoblament dels Pallars?

Penso que en els darrers anys hi ha hagut certa revifalla, almenys al Pallars Jussà. No perquè es torna a viure de la terra, sinó perquè s’ha trobat la manera, sobretot als pobles, de viure a la terra fent altres activitats.

Ha estat molts anys professor de literatura; pensa que les lectures obligades són un bon sistema per fer estimar els llibres?

A determinades edats, sí; tot i que cal ser molt responsable i molt curós amb la sensibilitat dels alumnes, perquè una equivocació en la tria de les lectures pot tenir efectes molt negatius.

Quan anava a escola, quines eren les lectures obligades?

Llavors, la classe de literatura consistia a llegir fragments de textos i llistes d’obres i autors.

Tot i ser llicenciat en filosofia, no té gaire tirada per l’assaig.

És cert. Jo també em demano de vegades per què, i penso que és perquè el que vull traslladar al lector s’entén més bé si ho explico com un relat que com un assaig.

Ni tan sols en triar un personatge com Heràclit?

Precisament en aquest cas em va semblar encara més adient escriure una novel·la per fer-ho més diregible per al lector.

La filosofia d’Heràclit, li sembla útil per al nostre món?

Heràclit parla d’una realitat en procés de canvi permanent. També la nostra realitat canvia constantment, però preferim creure en un món on res no canvia perquè és més còmode d’explicar.