“M'agradaria que hi hagués més andorrans a l'ONCA”

Em van proposar venir, i vaig pensar en la guitarra com a instrument acompanyant perquè per al proper Narciso Yepes des de l’ONCA també em van demanar si tenia alguna idea i vaig pensar en aquesta combinació, poc habitual. Amb la Silvia Nogales, a més, tenim molt bona relació.

Hi ha prou repertori per a violoncel i guitarra?

No gaire. Per això hem triat una mica de tot: peces escrites per la formació i arranjaments propis.

En què consisteix el programa?

Serà força variat, amb especial èmfasi en la música romàntica. Farem per exemple una de les Set cançons populars de Falla, escrites originalment per a veu i piano. També oferirem una Bachiana de Villa-Lobos, o la Pavana de Gabriel Fauré. Així mateix, tocarem algunes peces en solitari. En el meu cas serà una composició contemporània, Alone, de Giovanni Sollima, un violoncel·lista que m’agrada molt, i que ha escrit molt per a l’instrument.

Amb quin tipus de formació se sent més còmoda?

El que més m’agrada fer és música de cambra. Tinc un quartet, el Quartet Rocamora, amb el qual vindré a tocar al país al novembre, i en aquests moments estic en un projecte de trio amb piano. També gaudeixo molt tocant amb orquestra, i he fet de solista. Però per arribar a solista cal tenir una altra ambició.

Què representa per a vostè formar part de l’ONCA?

És una gran experiència, perquè a molts d’ells els conec de tota la vida, tot i que m’agradaria que hi hagués més músics andorrans a l’orquestra. Però bé, el país té les dimensions que té.

Quins són els seus intèrprets de referència?

Si estic amb una peça romàntica, potser m’emmirallaré més en cel­listes com Rostropovich. En Bach, em decantaria per Steven Isserlis, un violoncel·lista anglès. Sollima també és espectacular com a intèrpret. Però si n’hagués de triar un, potser em quedaria amb el noruec Truls Mørk. I amb Lluís Claret, és clar!

Se sol dir que el registre del ‘cel­lo’ és molt similar a la veu humana. És cert?

Sí, i de fet en les classes de violoncel sempre s’intenta buscar allò que la veu faria. Per exemple, si toques una frase de vuit compassos, has de realitzar petites pauses allà on les faries per respirar si cantessis.

Com va descobrir l’instrument?

La veritat és que jo volia estudiar bateria o alguna cosa així. Els meus pares em van dir que a l’Institut d’Estudis Musicals no hi havia aquest instrument i que provés amb el cello... La professora, la Cristina Sahuquillo, em va encantar, des del primer dia, i allà em vaig quedar.