Mònica Garcia
“El teatre m'està ajudant a créixer com a persona”
Avui i demà puja a un escenari madrileny. 51 anys. En fa sis va decidir provar allò que sempre li havia agradat, el teatre, i amb ‘Aniversari’, coproducció de L’Animal i l’Escena Nacional d’Andorra, està vivint el món professional
“El teatre m'està ajudant a créixer com a persona”
Vostè no es dedica a res que tingui a veure amb l’actuació o cap altra art...
No, no, no té res a veure amb la feina que jo faig, treballo a l’administració. Per a mi és un hobby, i sempre havia tingut el gusanillo de provar-ho.
I s’inscriu a l’escola L’Animal.
Sí, m’hi vaig apuntar també per aprendre, perquè també adquireixes empatia, control. Però ni tan sols m’havia plantejat pujar a un escenari. De fet, el primer any ni tan sols sabia que es feia una obra a final de curs. Em vaig quedar parada!
Què li aporta el teatre?
Aprens per exemple a posar-te al lloc de l’altre, conceptes que pots posar en pràctica a la vida quotidiana.
I ara està treballant amb actors professionals.
Sí, és la primera vegada. És un orgull, m’han ensenyat molt i són persones molt planeres.
Com va anar això que la cridessin per participar en el repartiment?
Encara no m’ho crec ni jo! Al Juanma [Casero, autor i director de l’obra] el coneixia de l’escola de teatre i va pensar en mi per al paper. Jo l’obra la trobo genial i vaig dir que sí. La història forma part de la vida quotidiana, qualsevol família la pot passar, i t’hi sents identificat.
Expliqui’m quelcom del seu paper.
Soc la mare de la família que es reuneix per un aniversari.
I s’hi sent identificada?
M’hi identifico, a la vida real perquè també soc mare, i a la ficció. És una dona que es preocupa perquè la família es mantingui unida, el que fa qualsevol mare. És un paper molt maco.
Avui i demà tenen un repte important a Madrid.
Participem al Certamen Nacional d’Arts Escèniques. Per a mi és un honor representar Andorra, i participar-hi, tot un repte. Tot l’equip estem conscienciats de posar tota la carn a la graella per arribar el més alt que puguem.
Nerviosa?
No t’enganyaré, tinc nervis però també intento gaudir-ho.
Sent que mai no és tard per complir un somni?
Sincerament ho havia somiat moltes vegades, treballar amb professionals. El primer dia que vaig estar amb ells, que són uns cracs, vaig flipar. Ja he aconseguit el meu somni, perquè de vegades es compleixen.
I a partir d’ara, què es planteja?
El teatre ja és la meva passió, és la meva manera d’escapar del món real i m’està ajudant a créixer com a persona.
Doncs ‘molta merda’ a Madrid.
Gràcies! també mostrarem que al Principat fem teatre i ens agrada la cultura.