“El ballet ha d'arribar a tots, no sols als dels abrics de pell”

Resumint, diria que és omplir palaus de congressos amb ballet, amb cultura. I no sortir massa cremats, que a Espanya hi ha hagut una penalització a la cultura de l’Iva, que ha estat una barbaritat.

Fa molts quilòmetres l’any?

Fem la gira d’estiu, més curta; la de primavera i la de la tardor, que arriba al gener. No sé quants quilòmetres, només sé que sempre has d’estar pendent del transport: que no falli, que als vols no et perdin les maletes. Imagineu-vos que ens perdin els tutús.

Quan ve m’aconsella “porta la teva tieta”. Per què aquesta insistència amb les tietes?

A mi m’agrada el públic a qui agrada el ballet, però nosaltres fem feina per atreure aquells que no han anat mai a veure un ballet. Que hi vagin perquè en sortiran admirats, dient, “com t’expliquen una història tan me­ravellosa amb el cos!” I si descobreixen la dansa amb El llac dels cignes, la que es representa en aquesta ocasió, amb El trencanous, amb els clàssics, queden enganxats. És com qui va per primer cop a veure òpera, si veu La Traviata en serà un amant per a sempre més.

Dues disciplines amb una imatge de cert elitisme.

Noooo. La dansa clàssica no ha de ser per a una minoria. Recordo que això ho vaig dir al Centre de Congressos aquí, a Andorra, i un tècnic em va dir que és una idea molt populista. Jo crec que no, que ha d’arribar a tothom, no només a aquella gent que va amb els seus abrics de pells i els vestits llargs. Jo intento fer feina per a aquella persona que treballa a un supermercat, que potser cobra 800 euros i no pot anar a veure el ballet. Com podem aconseguir-ho? Intentem fer preus ajustats, que facin grups. Sempre els ho dic: intenti fer un grup, enviï un WhatsApp als amics i vinguin amb les entrades a meitat de preu.

Recompensa, més enllà del sou volem dir?

Sí, un cop recordo un autocar de gent gran, de Manacor, que era el primer cop que veien ballet, i aquella gent, de setanta o vuitanta anys, t’explicava com li havia agradat la història, amb aquells ulls emocionats, d’haver-ne gaudit tant. Em vaig dir, “he de fer més feina amb aquest públic”. Una feinada, però la faig amb passió. Intento que algú del públic pugi al final les flors als solistes. Una nena d’aquí ho va fer un cop i després em va dir que havia iniciat classes de dansa. A mi al teatre m’agrada fins i tot fer de porter i donar les gràcies a les persones que han comprat una entrada.

Els ballarins tenen certa fama de divos.

I ara!, s’enrotllen molt bé. Això és més aviat cosa dels músics. Són molt disciplinats, pensa que a banda de la funció estan tres hores exercitant-se, més una a maquillatge, i tant viatjar acaben rebentats.