Les xifres del reportatge sobre el rànquing d’immobles de luxe al Principat publicat ahir a l’edició digital del Diari ratifiquen que hi ha un mercat d’habitatges del qual la majoria dels mortals només ens podem fer una idea per les fotografies dels portals i publicacions especialitzats. Tampoc no em treu la son que el saló de qualsevol d’aquests habitatges sigui més gran que la major part dels pisos a l’abast dels soferts assalariats, perquè, estadísticament parlant, es tracta d’una part insignificant de l’oferta immobiliària. En canvi, és més interessant observar la tendència del mercat de lloguer, especialment a un país com Andorra, i aquí és on la cosa comença a ser preocupant. N’hi ha prou de prendre com a referent el mateix portal utilitzat per a l’esmentat reportatge per adonar-se que una família tipus de classe mitjana que vulgui llogar un pis mínimament habitable ha de filar molt prim amb el pressupost mensual, sobretot si vol viure a les parròquies baixes. Certament, no és un problema nou. De fet, quan a principi de segle semblava que les vaques grasses durarien per sempre més, el preu creixent dels habitatges era un dels temes recurrents a debat, sovint lligat al que llavors s’anomenava “sostre de població”. Però el miratge es va desfer de la nit al dia, la xifra d’habitants va començar a disminuir perquè molts treballadors forans van haver de marxar, i amb ells va marxar també la preocupació per una eventual superpoblació del Principat i pels problemes que això comportaria. Ara que el cicle sembla que torna a canviar, potser convindria repassar l’hemeroteca abans no es torni a caure en els mateixos errors d’aleshores.