“Si arribes desanimat en tens deu al costat que t'entenen”

Sí, i m’agradaria que fóssim tanta gent que acabéssim doblant grups. El problema és que a l’afectat de càncer li costa fer el pas. A banda d’això, moltes vegades em diuen que fa falta informació d’activitats d’aquest tipus. Crec que des del personal sanitari, que són els que estan més en contacte amb ells, han de tractar de convèncer-los que vinguin.

Com va el projecte?

Funciona molt bé, i això és senyal que fa falta. A la primera classe del curs han vingut 13 alumnes, dels quals 5 eren nous. Solen ser entre 15 i 20. Els dilluns fem activitats més lúdiques per a treballar en grup i intentar que serveixi perquè es coneguin entre ells, tot això sense deixar de treballar la part física. I dijous fem activitat al gimnàs. Els preparo una rutina i els ensenyo com han de fer els exercicis.

Quin és el perfil de gent que participa en les classes?

De tot tipus. Gent de mitjana edat sobretot, però també més gran; gent que ha patit un càncer i gent que n’ha patit tres; alguns que han acabat el tractament o que encara segueixen amb la quimioteràpia. Són persones que deixen de treballar i se’ls trenca completament el ritme de vida. Suposa un canvi molt bèstia en tots els aspectes i les classes són una injecció perquè puguin portar millor tot el que estan passant.

Les classes també tenen una part de teràpia.

Sí, tot i que l’objectiu és fer activitat física, busco que els alumnes puguin estar en un espai amb gent que passa pel mateix que ells i que sentin suport fora de l’ambient sanitari. A nivell d’activitat física els objectius que assolim es fan a poc a poc, però la cohesió que fan entre ells és una passada. Si un dia un ve desanimat en té deu al seu costat que l’entenen perfectament i que saben pel que està passant. Fan molta pinya.

Què li han aportat aquests quatre anys amb el projecte?

A nivell personal aprens a valorar molt el que tens, a relativitzar molt les coses. I em reforça poder ajudar els afectats que necessiten que se’ls obri un altre món diferent al que viuen dia a dia. I l’activitat física els ajuda en aquest aspecte, no només que es trobin millor físicament, sinó també tot el que els aporta psicològicament. No estan a un hospital, estan a un gimnàs, s’ho passen bé i s’entenen.

I què li arriba d’ells?

A molts, quan se’ls diagnostica el càncer pateixen un trencament del dia a dia, a nivell social i familiar. I molts es troben sols. Em comenten que el càncer aquí és un tema molt tabú, i em sorprèn. Et venen dient que es troben sols, que la família va fent, així com els amics. A les classes se n’han trobat molts de sols que es donen suport i han fet grup.