David Jiménez
“A vegades em miren com si fos un mim, i només parlo”
Cantar amb les mans. És un dels pocs intèrprets de llengua de signes que hi ha al país. Ahir al vespre va acompanyar el cantautor Quim Salvat durant el concert ‘Música és vida’, en favor de l’Unicef, que es va celebrar al Hard Rock Café.
“A vegades em miren com si fos un mim, i només parlo”
Com va sorgir la idea de col·laborar amb Quim Salvat?
Vaig assabentar-me que feia aquest concert solidari en favor de l’Unicef i vaig pensar que seria interessant acompa-nyar-lo, de manera desinteressada, per interpretar en llengua de signes les seves cançons. Només que hi hagi una persona al públic que ho requereixi, crec que aquest reforç és necessari.
És habitual l’ús de llenguatge de signes en concerts?
No, i crec que a Andorra era la primera vegada que es feia.
Es treballa igual amb una cançó que amb una conferència?
El procés d’interpretació funciona de la mateixa manera, però en el cas del concert, òbviament, hi ha una sèrie de trets diferencials als quals t’has d’adaptar. Cada cançó té un ritme i una velocitat.
Va tenir temps d’estudiar-se les cançons?
Sí, i de fet l’intèrpret sempre ha de tenir tot el material anticipadament. Almenys així funciona en teoria. El Quim em va passar les lletres una setmana abans.
Està prou reconeguda la seva feina al país?
Bé, soc intèrpret des de fa 14 anys, i en fa 7 que visc a Andorra. Estic fent serveis, però de manera molt puntual, des de fa 2 o 3 anys, i ho compatibilitzo amb altres feines. És una tasca que encara no està del tot normalitzada al país, tot i que el ministre Xavier Espot i la secretària d’Estat d’Afers Socials i Ocupació, Ester Fenoll, m’han ajudat molt.
A què es deu aquesta situació?
En primer lloc, que no hi ha uns índexs de població sorda excessivament elevats a Andorra. Però al mateix temps, no hi ha publicitat d’aquest servei, no es coneix aquesta figura.
I aquestes persones sordes del país coneixen la llengua de signes?
Les que ho són de naixement o des de fa molts anys, sí. Però també et trobes amb persones grans que tenen un nivell molt elevat d’hipoacúsia, a les quals els fa molta vergonya aprendre a comunicar-se amb les mans a la seva edat.
Vergonya o dificultat per aprendre?
És vergonya, perquè aprendre aquest sistema de comunicació no és difícil en absolut. I també hi ha molt desconeixement.
En quin sentit?
A vegades la gent em mira com si fos un mim, com si la meva funció fos fer gràcia. I la meva feina no és entretenir: només estic parlant.
Cal més conscienciació?
I tant! A les escoles, per exemple, la llengua de signes s’hauria d’ensenyar com un idioma més. Igual com s’estudien l’anglès o el francès. Això ajudaria a vèncer aquestes pors i aquests prejudicis.