“L'èxit més gran és treballar amb nens discapacitats”

I tant! Perquè quan camines pel bosc trobes soques, trossos d’arrels, branques caigudes, de vegades mig colgades, que et transmeten moltes coses.

Potser vostè s’ho mira d’una manera especial.

Potser sí. Fa uns anys vaig treballar en una exposició que vaig titular L’ànima de la fusta. Vaig fabricar una eina especial per poder treure tota la part tova de cada peça i arribar-hi a l’ànima, i llavors t’adones que cadascuna d’aquestes peces té la seva història. I això t’ho trobes també al mig de la natura si mires amb atenció.

A l’exposició barreja diferents tradicions mitològiques.

La Seu és el cinquè lloc on exposo aquesta col·lecció. La vaig començar a partir del costumari de Joan Amades, però no és una col·lecció tancada: la mitologia és una font d’inspiració inesgotable, i segur que s’anirà ampliant gradualment amb altres éssers.

Totes les peces estan fetes a partir d’un únic tros de fusta?

N’hi ha alguna que és d’una sola peça, però en d’altres he fet servir potser dues, o quatre o cinc peces per aconseguir la forma final.

També exposa pintures, moltes de les quals són d’estil realista, al contrari que les escultures.

Les pintures corresponen a exposicions anteriors que vaig dedicar a la força del vent, a la força del foc i a la força de la natura, i la seva principal particularitat és que estan pintades amb una tècnica nova inventada per mi.

En què consisteix?

Per obtenir els colors, faig servir serradures de diferents tipus d’arbre amb diverses coles i resines.

Com se li va acudir fer-ho així?

El meu pare (ara té 89 anys) ha estat el millor mestre fuster de la vall. Amb deu anys vaig començar a treballar amb ell, però en farà uns vint que vaig tenir un accident que em va obligar a deixar la fusteria. Llavors, com que sempre he tingut inquietud per l’art, vaig pensar a portar a l’activitat artística tot el que havia après com a fuster. Hi vaig començar amb la pintura, perquè, com que al taller estava acostumat a treballar amb volums, l’escultura em preocupava menys.

Tal com ho explica sembla cosa de bufar i fer ampolles.

Doncs no ho és gens, de fàcil. Però com tot, és qüestió de posar-hi esforç i dedicació.

Va exposar fa uns deu anys per primer cop i Déu n’hi do el que ha voltat des de llavors.

Suposo que deu ser perquè a la gent li agrada el que faig. A més d’exposar, també faig treballs desinteressadament per a casals d’avis, escoles... Vaig fer una instal·lació per a una escola de nens discapacitats de Ripoll: les seves cares de felicitat i d’agraïment em van omplir més que l’èxit de qualsevol exposició que pugui fer.