“La meva secreta ambició és ensenyar història tot jugant”

No hi vaig jugar; hi vaig anar com a espectador! Escoltant les converses dels jugadors em vaig adonar que només feien servir la imaginació per jugar-hi i això va ser el que em va captivar, fins al punt que em vaig inventar una mena de protojoc per a una activitat que havia de fer amb la canalla de l’agrupament escolta del qual era monitor. Tenia 18 anys.

I fins al punt de servir-se dels seus coneixements com a historiador per imaginar nous jocs.

De fet, molta gent em pren per medievalista encara que soc llicenciat en història d’Amèrica. També he escrit vàries novel·les històriques, però és cert que de la seixantena de títols que tinc publicats la major part tenen a veure amb els jocs de rol.

Per què sol utilitzar als seus jocs personatges i llegendes de la nostra tradició cultural?

Perquè personatges com ara els minairons o com lo Cavallot d’Organyà ens són molt propers perquè en el seu dia van ser part de les creences de la gent dels Pirineus, i he constatat que a la majoria dels jugadors els agrada, aquesta proximitat. No veig cap necessitat d’anar a cercar elfs o follets a d’altres cultures.

Potser per colonialisme cultural o per imperatiu del mercat.

Actualment el mercat està saturat de jocs de terror inspirats en els contes de Lovecraft; això vol dir que cal seguir fent aquesta mena de jocs? Entenc que cal atendre les preferències del públic, però de tant en tant també és bo proposar alguna alternativa i basar-se en la cultura més propera és força enriquidor. De fet, tinc la secreta ambició d’ensenyar història tot jugant a rol.

Es pot fer un joc de rol sobre qualsevol tema?

És clar. Omertà, per exemple, està basat en els anys de la llei seca. O Comandos, sobre la II Guerra Mundial. Jo mateix vaig publicar Alatriste, basat en les novel·les de Pérez Reverte. Hi ha jocs basats en James Bond i fins i tot hi va haver un projecte per fer un joc sobre la nina Barbie que al final no va sortir.

L’oralitat és un aspecte fonamental dels jocs de rol. Vol dir que sobreviuran als videojocs?

Qualsevol joc de rol, fins i tot el més senzill, té una cosa que no tindrà mai un videojoc: el recurs de la imaginació. En un videojoc no pots fer res que no hagi previst el programador; en canvi, en un joc de rol has d’inventar constantment opcions imaginatives davant els problemes que planteja cada jugada. Una de les coses que més sorprenen els que juguen per primer cop és que no hi ha cap guanyador: es planteja una fita i els jugadors han de col·laborar per assolir-la. Estic convençut que els jocs de rol acabaran essent una teràpia d’empatia en la nostra societat tancada.