“Volem protegir els drets de la caravana de migrants”

És un fenomen històric perquè és la primera vegada que té lloc a Amèrica. Ens vam sorprendre per com es van anar integrant aquests grups. El 2014 a l’Amèrica central hi va haver la primera crisi humanitària a la frontera dels EUA. Va ser quan els Ombudsman de la zona ens vam coordinar per plantejar solucions a las causes estructurals, que són, majoritàriament, la pobresa i la violència.

Per què viatgen en grup?

Ja no és el fenomen tradicional de migrants individuals. Els migrants, viatjant en grup, ho fan amb més seguretat. Ja no s’exposen als riscos en relació amb la delinqüència organitzada o tractar amb autoritats involucrades en temes de corrupció. A més, la seva reivindicació té més impacte d’aquesta manera.

Els han fet seguiment?

Nosaltres vam ser la primera institució a reaccionar en l’àmbit nacional, tot i que en aquell moment no estàvem preparats per a aquest tema. Des d’Hondures ens vam mobilitzar per fer el recorregut amb els migrants i veure els problemes que havien sorgit, ja que en una ocasió hi va haver un mort. A més, hi havia grups de persones que no rebien assistència medica ni alimentació. Es va detectar i vam parlar amb les organitzacions internacionals per posar-hi solució.

Quines gestions va dur a terme?

Volem protegir els drets de la caravana de migrants. I alhora entenem que tenen el deure de respectar les polítiques migratòries dels països als quals viatgen i tenir una actitud pacífica. Per això ens vam posar en contacte amb les institucions nacionals de drets humans de països per on havia de passar la caravana, com Guatemala, el Salvador o Mèxic. I la Federació Iberoamericana de l’Ombudsman ens va donar suport per, conjuntament, protegir els drets humans dels migrants.

Què hauria de fer Hondures com a Estat?

Un país ha de poder oferir possibilitats de desenvolupament personal, familiar i social. Vam recomanar a l’Estat d’Hondures que adoptés un pla nacional basat en la seguretat humana per al desenvolupament local sostenible. És a dir, començar a donar impuls al desenvolupament a cada municipi del país. No només per l’aportació de creixement econòmic, sinó perquè els sectors més vulnerables participin en aquest creixement i tinguin opció de veure-se’n afavorits.

Un model que pot servir per al problema de l’habitatge.

Aquest és un problema que té a veure amb la responsabilitat de l’Estat de crear les condicions favorables per a l’exercici d’aquest dret humà. L’Estat no ha de donar la vivenda a tothom, sinó que ha de crear les condicions perquè hi hagi accés i que el cost sigui raonable en funció de les diferents situacions que es presenten.