“Molts joves d'avui no saben el que és un segell de correu”

M’ho van proposar i em va semblar força interessant. Així que de seguida vaig dir que m’hi volia apuntar, i vaig començar a cartejar-me amb una noia de 17 anys. Però per desgràcia la cosa no ha tingut continuïtat... L’altre dia vam fer una trobada entre tots els que ens escrivim, aquí al Cedre, i no vaig tenir l’oportunitat de conèixer la meva corresponsal en persona perquè no va venir.

Què va passar?

Bé, ella estava a segon de batxillerat quan vam començar a escriure’ns, però ara ja ha marxat a estudiar fora i ha decidit interrompre la correspondència per centrar-se en els estudis. Segur que va pensar: “Què faig parlant amb una senyora de 93 anys?”

I ara què farà?

No desanimar-me. Com que la idea em sembla molt bona, m’agradaria continuar. Crec que és enriquidor. Ara estic esperant que m’assignin alguna altra persona.

Va estar molt de temps escrivint-se amb aquella noia?

Devíem començar fa cosa de mig any més o menys, i ens haurem enviat dues o tres cartes durant aquest temps.

Què s’explicaven?

Li vaig explicar tota la meva vida: que havia nascut a Aragó, que vaig viure a Lleida, i com després vaig venir a Andorra per estar amb la família que vivia aquí... d’això ja fa 50 anys. I també li parlava de les meves aficions, les activitats que faig al Cedre... una mica com és el meu dia a dia. I ella m’explicava més o menys el mateix: sobre els estudis, el que fa en el temps lliure...

Va poder veure moltes diferències entre la generació de vostè i la d’ella?

Al cap i a la fi, ens explicàvem les mateixes coses.. I aquí està la gràcia d’aquesta activitat: que una persona jove, que se suposa que té inquietuds i una vida molt diferent a la meva, pugui tenir interès a fer aquestes coses. Això diu molt a favor seu.

En tot cas, els joves pràcticament no utilitzen el correu postal...

Molts joves d’avui no saben ni el que és un segell. O el fet d’anar a la bústia a tirar una carta... Abans, amb les cartes, tenies aquella impaciència esperant que t’arribessin. Ara tot és molt diferent. Tinc vuit besnéts, alguns molt petits, i tots estan tot el dia amb el mòbil. Només se saben comunicar així. Tot és molt més immediat. Estan massa pendents del telèfon i no sé si això acabarà bé.

I vostè el fa servir, el telèfon?

Sí, però no hi escric, només el tinc per fer trucades, per parlar com s’ha fet tota la vida. És un telèfon especial, i a cada tecla hi tinc memoritzat el número d’algú de la meva família: fills, néts, el meu germà...