“Escollir passadís és com perdre una part de la vida”

De molt petit. Quan tenia cinc anys, a l’escola, vam anar d’excursió a l’aeroport de Barcelona-el Prat i em vaig quedar commocionat en veure els avions. Llavors, m’hi vaig enganxar i vaig començar a demanar als pares que em portessin a l’aeroport a veure avions.

L’interès va créixer al llarg dels anys?

Efectivament. La passió ha anat creixent i quan tenia uns 13 o 15 anys comprava revistes aeronàutiques. Una edat en què la resta de joves solien comprar cromos de futbol. Podríem dir que era un senyor gran per a la meva edat. En la resta de coses sí que era un nen normal, però tenia aquesta fixació (riu). Cada vegada que sentia la remor d’un avió aixecava la vista per veure’l.

De fet, vostè ha aconseguit fer una professió de la seva passió.

Sí, he aconseguit que la meva passió de tota la vida s’hagi convertit en la meva professió. Això és molt gratificant.

A l’avió, finestra o passadís?

Sempre finestra. Mai no he entès per què les persones desaprofiten l’oportunitat de veure el món a 10.000 metres. Escollir passadís és com perdre una part de la vida. Soc molt poeta en això, ho he de reconèixer (riu), però des de dalt tot és molt més relatiu i moltes vegades suposa una lliçó d’humilitat. Les finestres de l’avió et donen aquesta visió i pots veure la bellesa de la Terra, tot i que els astronautes tenen més sort.

No obstant això, sembla que volar s’ha convertit en una cosa quotidiana per a molta gent.

Té raó. La gent sempre pensa en els retards o que ha perdut les maletes, quan això succeeix molt poques vegades, i mai no pensa a veure el món des d’allà a dalt. La màgia de volar s’ha convertit, per a moltes persones, en una cosa quotidiana.

Quants vols ha agafat en la seva vida?

Abans de començar a treballar a Spanair sempre comptava els vols en una llibreta, però a partir d’aquesta feina vaig perdre el número. Allà podia fer 200 vols anuals. Ara, però, normalment agafo un vol per setmana. Així que podríem dir que faig un centenar de vols cada any.

Molts experts consideren que les aerolínies ‘low cost’ han democratitzat el fet de volar.

Fins que aquestes companyies no van entrar al mercat el fet de volar era molt car. Ara s’ha normalitzat i s’ha de recordar que als anys seixanta era només per a cossos diplomàtics, milionaris o alts funcionaris. Anar en avió fins a la dècada del 1960 era com la gent que ara vola en avions privats.

Quins són els seus aeroports preferits?

El que més m’agrada és el de Singapur. És molt maco i elegant i el passatger se sent respectat. A Europa, m’agrada el d’Amsterdam.