“L'ajuda és una gota d'aigua, però una gota en moviment”

Volem abraçar tota la ruta balcànica d’entrada de refugiats i ajudar aquella gent que sovint fa mesos que està en camí, fins i tot anys en alguns casos. El nostre propòsit és assistir, sentir-nos profitoses. Encara que siguem una gota a l’oceà, perquè és tal la magnitud del territori a cobrir. Però pensem que encara que siguem una gota, som una gota en moviment.

Es van fer amb una ‘furgo’, van recollir material i recaptar diners i es van posar en marxa.

Sí, vam fer una recollida de roba d’hivern, sobretot a Ordino, i vam aconseguir uns 12.000 euros. Amb això vam sortir el 21 de maig passat cap a Ventimiglia, a Itàlia, que és una localitat amb molts migrants refugiats allà, entre dues-centes i tres-centes persones. Ho vam saber a través del documental del Jordi Évole.

Però entre el maig i la tardor han recorregut molt més territori, oi?

Sí. Hem estat en molts llocs. A Roma, on 350 persones s’amuntegaven en una antiga fàbrica abandonada. Algerians, subsaharians, pakistanesos, afganesos. Era una mica com la jungla.

I sense aigua.

La de beure la repartia una ONG amb un bidó, però hi havia el problema de la higiene: les dones per exemple tenien problemes per poder-se rentar perquè no hi havia un lloc privat. Els vam ajudar a construir dutxes. La idea és que ells mateixos ho fessin. I va funcionar bastant bé: uns mesos després vam tornar i seguien funcionant les dutxes.

El següent destí era Atenes.

Sí, però abans vam patir un contratemps molt desagradable: ens van rebentar les portes de la furgo i s’ho van endur tot, tot excepte els mòbils, els diners que portàvem a sobre i els passaport.

Ostres! I què van fer?

Continuar camí, amb el que ens quedava. Encara teníem el vehicle que, per cert, poc temps després va morir definitivament. Però vam pensar que un lladre de pa sucat amb oli no podia carregar-se tot l’esforç.

Hauran vist coses tremendes.

Genera un gran sentiment d’impotència. Per exemple, una família que arriba a mitjanit a buscar refugi després de mesos caminant i no hi ha millor lloc per oferir-los que el jardí perquè hi puguin dormir.

Quina és la relació entre els refugiats i les poblacions locals?

Hi ha de tot, però en alguns llocs hi ha molt rebuig, sobretot en aquells poblets on mai no hi ha hagut gent de fora. Fins i tot nos­altres vam acabar dient que érem turistes perquè si dèiem que treballàvem amb migrants els canviava la cara.

Ara segueixen camí.

De moment, passarem l’hivern a Sarajevo.