“Per estimar els altres cal aprendre autoestima abans”

Quins trets vol treballar amb el conte i el taller posterior?

Tant el conte com el taller tenen el propòsit de crear un espai de reflexió i expressió, on nens, nenes, mares, pares, avis, àvies, etc. es mirin bonics i estimin qui són. A més de palesar la importància d’acceptar-nos i valorar-nos, de tenir present que tots sostenim dificultats i un bon grapat de virtuts, i de reforçar l’autoestima i el vincle entre els petits i els seus cuidadors.

Reforçar l’autoestima no pot acabar sent contraproduent?

Entenc que estimar és voler el màxim bé de l’altre, donar-li valor i reconèixer els seus mèrits però també les seves debilitats. I això, passa per aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos abans. Com podríem veure la bellesa de les altres persones si no hi hagués bellesa en el nostre interior?

Acceptar-se un mateix no es més un problema de l’adolescència que de la infància?

No ho enfoco com un problema. Durant el procés de socialització, els menuts integren patrons socials que després, a l’adolescència, tindran l’oportunitat de revisar, qüestionar i començar a abordar. Acceptar-se és clau per a estimar-se, aprendre a respondre davant de situacions problemàtiques i superar obstacles de manera resilient.

El mateix argument val també per a la infància?

El llibre està dedicat a infants de 5 a 9 anys. Trobo interessant introduir els conceptes de dificultat, fortalesa i autoestima en aquestes edats. La diferència és que els infants s’expressen amb accions i els adults amb adjectius.

No troba curiós explicar contes als infants en lloc d’escoltar els infants, que tenen una imaginació més viva que els adults?

Ho trobo preciós. Em fascina l’espai íntim i càlid que es crea, entre l’adult i l’infant, seguint el fil d’un conte. Potser, perquè un adult sàpiga escoltar, primer un nen ha hagut d’aprendre a fer-ho.

Què l’ha dut a publicar aquest primer conte?

Al final del Batxillerat, la mestra de francès ens va preguntar a què ens volíem dedicar. Vaig respondre que al treball social i ella va esclatar a riure i va dir: “Però, Míriam, si t’han d’ajudar a tu...” Em va mirar als ulls i, amorosament, va afegir: “Quan t’avorreixis, escriu.” Bé, al final, m’he atrevit a publicar aquest primer conte.

I quan escriu, amb quin afany ho fa?

Fer una petita aportació al món i despertar emocions en els lectors a través de contes amb valors humans, aquest és l’afany.

Tanmateix, es va formar com a treballadora social.

Acompanyar persones en situacions de canvi o problemàtiques t’obre a connectar amb processos propis i això és dur però també és un regal. Quan una història em toca l’ànima, els ulls se’m posen brillants i m’animo a escriure.