“Si els castells no existissin, s'haurien d'inventar”

Té relació amb els castells des de petit.

Quan tenia uns 7 o 8 anys vaig fer part dels Bordegassos de Vilanova. Vaig començar com enxaneta, després acotxador i altres posicions. Però després per qüestions de la vida ho vaig deixar. Però sempre seguia el que feien i tot aquest món.

I llavors es trasllada a Andorra.

Sí, però continuava seguint tot el que es movia en el món casteller. Per sort ara estem vivint una època daurada dels castells, hi ha molt d’interès i molta informació. I quan vaig saber que es muntava una colla a Andorra, no m’ho vaig pensar i hi vaig entrar.

Enguany fan cinc anys. Com ha vist evolucionar la colla?

Ha passat el que passa habitualment amb totes les colles noves. Comences amb molta i l·lusió i molta entrada de gent. I després tot és més complicat, perquè ja no ve tanta gent, o van i venen, i acabes tenint un grup més petit que sempre està allà. Ara estem passant una època que ens costa. Si superem aquest cinquè any i el proper, crec que podrem dir que ens hem consolidat al país.

Ha estat difícil?

Andorra està molt lluny de les tradicionals seus castelleres. Però soc optimista perquè dins la colla hi ha gent molt implicada i això ens dona confiança. Hi ha un nucli molt important de gent que treballa per tirar això endavant.

Com definiria el que es viu en una colla castellera?

Els castells són una activitat oberta a tothom. És una activitat inclusiva en què poden participar nens i nenes, nois i noies, homes i dones i gent gran. És una activitat a nivell social integradora i en què tothom pot participar plegat. Si els castells no existissin s’haurien d’inventar.

Potser sou una de les entitats amb més associats d’Andorra?

És possible, als assajos sempre hi ha unes 60 persones i inscrits a la colla som uns 120 o 130.

Necessiten més gent?

Sí. Els castells tenen un gran atractiu. Des de fora pot semblar difícil, però no ho és gens i cadascú pot decidir fins on s’implica.

I ara és el nou cap de colla.

M’ho miro amb molt de respecte. A la colla havia estat cap de la canalla i amb ells vaig aprendre moltes coses. Ser cap de colla és un repte, però me’l prenc amb molta il·lusió. Però no estic sol, som un equip a la colla.

Quins reptes té?

Aquestes últimes temporades han estat molt complicades. Volem créixer en amplada a l’hora de fer castells i volem créixer en massa collal. I també vull poder fer més rotacions de castellers.

Encara se’ls veu com forans?

Crec que no, som una colla de país. Els castells són molt representatius de Catalunya, però el futbol ho és d’Anglaterra i el rugbi de França i no tenen fronteres.